[category]
[title]
Feia temps que en parlaven i per fi ha arribat el moment: ja és aquí el disc íntegrament en català que Sidonie havien promès. Havien ensenyat la poteta amb una cançó, Portlligat, havien col·laborat amb Sopa de Cabra... i ho deien a les entrevistes del seu disc anterior Marc, Axel y Jess (2023). Amb 27 anys de trajectòria Sidonie han estat sempre un grup barceloní fins al moll de l'os, però potser els quedava expressar-se en la seva llengua materna per arribar a la veritable essència. El disc, Catalan graffiti, juga amb múltiples referències: la pel·li de George Lucas, l'albergínia del Trempera matinera de La Trinca, el disc del plàtan de la Velvet, els Beatles, The Cure, els Smiths... Un còctel de melodies en estat de gràcia en la llengua de Verdaguer. Ens ho expliquen a la llibreria especialitzada en llibres de música La Sonora, a escassos metres d'on l'han gravat.
El disc en català de Sidonie és una mena de divertimento o un punt d’inflexió en la vostra carrera?
Marc Ros: D'entrada, diria que de divertimento no, perquè patim molt per parir un disc. És un procés que dura més d'un any i en què hi ha moltes batalles, d'entrada amb la composició. En cap cas considereu que aquest disc sigui un spin-off o una cosa puntual, sinó que té una continuïtat. Per a nosaltres és el disc número onze de la discografia de Sidonie, que ha costat molt de fer, i que després ha sigut meravellós.
Axel Pi: És veritat que no podem definir el procés com una cosa divertida, perquè som perfeccionistes, som obsessius, perquè ens ho prenem tan seriosament que la preocupació acaba afectant tot el procés de producció. Però ara miro enrere i penso: "que divertit va ser!". Mira que ho passem malament a vegades a l'estudi, però realment ara ho veig com quelcom molt divertit. Perquè si hi ha una cosa que mantenim sempre és que fem el que ens dona la gana i el que sentim. Ara penso en tot el que hem fet en relació amb aquest disc i ha sigut divertir-nos, malgrat totes les complicacions.
Jess Senra.: Ha sigut un disc divertit de gravar. Jo m'ho he passat molt bé, però molt bé. Em llevava al matí i pensava: "hòstia, que guai, me'n vaig a l'estudi amb aquests dos".
No m'alliberaré mai del que suposa viure una gravació amb ansietat
A.P.: Soc molt defensor de la nostàlgia, perquè la nostàlgia és com... crec que els que tenim imaginació som capaços de crear paradisos i inferns. I jo crec que això ho faig bé a la meva vida: pensar que el passat va ser molt més bonic del que va ser. La meva infantesa, la meva adolescència, o les gravacions de discos. Jo recordo molta tortura també en la gravació d'aquest disc, i també divertir-me.
A.P.: Jo visc amb ansietat la gravació d'un disc.
M.R.: Mira, almenys, com a intèrpret, com a cantant, és el disc que més he gaudit. Com a cantant. Perquè ha sigut en català, perquè l'aire ha sortit d'una forma més natural. Però he gaudit molt cantant, això sí que ho tinc.
A.P.: I també és un d'agafar moments que són aquests breaks que es fan quan estàs gravant, que surts i comparteixes com ho estàs vivint. I en aquests moments, aquí a Ros de Olano, número 20,dèiem: "què, tot bé, no? Sí. Bé, està anant bé. Sí, hem anat avançant sabent que tot anava com volíem". Però jo, personalment, no m'alliberaré mai del que suposa viure una gravació amb ansietat. Tant de bo algun dia m'alliberi d'això. Però fins ara ho sento, me'n vaig a dormir amb això i em llevo amb això. Però penso que ha sigut guai.
J.S.: Ha sigut superguai! Ha sigut superguai gravar aquest disc.
De qui ser la idea de gravar un disc en català?
M.R.: Meva. Segurament a partir d’una cançó anterior que es deia Portlligat i que ens va agradar molt el resultat. Al principi, els primers passos cap al disc en català van ser una mica complicats. Jo els passava maquetes amb cançons en català i algunes cançons, creu-me, eren bastant ridícules i bastant... Jo estava aprenent a fer un nou ofici, que era el de fer cançons en català, perquè jo sabia fer-les en castellà i inclús en anglès. Però en català no ho sabia fer. I em va costar uns mesos i potser un any. I ells ho van pagar. Es van haver de menjar merda catalana...
Algunes cançons eren bastant ridícules, jo estava aprenent a fer un nou ofici i es van haver de menjar merda catalana
Com la vau rebre els altres?
J.S.: Amb molta alegria i naturalitat. Va ser una cosa molt bonica. Quan el Marc va dir "tinc cançons en català", doncs fantàstic, fem un disc en català, clar que sí.
A.P.: Jo crec que la composició marca el tarannà d'un grup, el talent del Marc composant i cap on ell vol anar marca la direcció dels tres. Amb Portlligat, inclòs a El regreso de Abba, el Marc ens dona, no només a nosaltres sinó a la resta del món, un missatge. I és la necessitat d'incloure una cançó en català en un disc conceptual, cantat en castellà. Però aquell Portlligat el rebem com un missatge que té a veure amb com és d'important que això hi sigui. Però quan en una segona entrega de cançons el Marc ens ensenya quatre o cinc cançons en català i unes poques en castellà, entenem que aquest missatge és més potent. Que necessita escriure en català. I és aquí on, de sobte, neix, es reprodueix, es multiplica un sentiment que segurament el Jess també tenia, jo tenia des de fa molt de temps, que era el de fer un dia un disc en català. I aquest missatge que el Marc ens envia és: "hòstia, ara és el moment". Que guai. No acaba de compondre una cançó de manera testimonial, dient coses en un disc en castellà. Acaba de dir-nos que necessita compondre en català. I per fi ara jo veig que aquest moment ha arribat. I això és molt maco. Perquè quan ens tornem a trobar aquell dia és: "val, anem cap aquí, no?". I com ho rebem? Com diu el Jess: “amb alegria”. Perquè, afortunadament, sempre hem estat molt connectats. Com ell sol dir, hi havia les paraules, hi havia la necessitat, i un dia li arriben les melodies per convertir en realitat aquest desig. I quan les veiem, ja està. I en aquest moment ens alliberem, d'una certa manera, d'aquesta càrrega de respondre "i algun dia un disc o un EP en català?". Sí, sí, sí. Però ja arribarà. Pensa que arribarà potser fa 20 anys que ho diem. I un dia arriba.
Qui tria la música per idiomes es perdrà un disc de bones melodies que està fet en català
I quin feedback esteu rebent? Perquè clar, la gent que us ha seguit tota la vida està acostumada a sentir Sidonie d'una determinada manera, i de cop canvia.
M.R.: El fan de Sidonie està curat d'espants, sigui d'aquí o de fora, perquè hem fet canvis més profunds que el fet de canviar d'idioma. Perquè quan nosaltres teníem gairebé l'èxit assegurat, comercialment parlant, que era amb Fascinado (2005), Costa Azul (2007), El incendio (2009). Després de El Incendio vam decidir donar una puntada de peu a tot això i fer un disc tan curiós com és El fluido García (2011), que és un disc que no va sonar per les ràdios. Perquè és que no hi havia forma que aquell so tan atapeït i tan distorsionat sonés a cap ràdio. Però era el que ens demanava el cos de fer. Llavors, després d'això, jo crec alguns han abandonat el vaixell, d'altres ens han seguit. I ara toca aquest canvi. Si l'accepten bé... jo crec que qui tria la música per idiomes es perdrà, en aquest cas, un disc de bones melodies que, circumstancialment, està fet en català.
Al disc feu homenatges a diferents tipus de música que us han marcat. També us han influït Nova York, Califòrnia i Menorca.
M.R.: Normalment les notes de premsa les escric jo i normalment acostumen a ser mentida. Però sí que aquell any vam estar a Nova York i jo els vaig dur al Brill Building, que és on es feien les cançons pop més meravelloses que s'hagin fet mai, abans de l'arribada dels Beatles als Estats Units el 64. Llavors es feien cançons, produïdes per Phil Spector i composades per Carole King, Gerry Goffin i altra gent molt, molt, molt potent. I el disc que havia de parlar d'això s'ha convertit en Catalan graffiti. Però també hi havia la cosa californiana, la nostra cosa psicodèlica i el Monterey Pop Festival. I Menorca, perquè som mediterranis. I jo crec que la porta d'entrada al disc és la portada, que és una albergínia que recorda el disc de La Trinca Trempera matinera (1977), recorda el primer disc de la Velvet Underground amb el disseny del plàtan d'Andy Warhol, i es diu Catalan Graffiti per una pel·lícula del George Lucas que ens impressiona i que té una banda sonora espectacular. Llavors, sí que aquells viatges que vam fer pels Estats Units van afegir més coses a aquesta mediterraneïtat i al pop de guitarres anglès, que és el nostre ADN. Smiths, que hi són, els Cure, que hi són, Kinks que hi són, els Who, omnipresents, els Beatles més que mai... de fet, hi ha una cançó que es diu Els Beatles.
El fan de Sidonie està curat d'espants, perquè hem fet canvis més profunds que canviar d'idioma
A.P.: De fet, dir Menorca és com dir Barcelona. Quan cantàvem en anglès ens deien "és que si haguéssiu nascut a Londres, seríeu..." i sempre contestàvem igual: "és que nosaltres no sonaríem com sonem si haguéssim nascut a Londres". Sonem com una banda que escolta música anglosaxona, especialment, però que és de Barcelona. I és per això que és essencial entendre que és important el que puguem rebre de Califòrnia, Anglaterra, Nova York i el Mediterrani. Sidonie és el que és, perquè viu en un lloc on les onades del Mediterrani xoquen i piquen. Torno enrere, parlàvem de moments claus, canvis que poden ser una miqueta complexos d'entendre o que potser al públic... potser li pot xocar. Pensa que amb El fluido García, pensa que quan el tenim, tenim la mescla i tenim el màster i arriba a un segell discogràfic, que era el nostre, que sempre ens van respectar i ens van deixar sempre fer el que vam voler... Però quan arriba, ens truquen dient-nos que segurament hi ha un error molt greu en la mescla i en el màster. Un error tècnic, perquè no pot ser que soni així. I d'aquesta conversa, en la que se'ns demana parar-ho tot, nosaltres expliquem que volem que soni així. És a dir, venim de prendre una decisió molt dràstica pel que fa a donar l'esquena a la comercialitat. El que tothom suposava que havíem de fer després de El incendio. I acabem fent un disc que ni la mateixa companyia entén. Després d'això, estem tranquils. És més, estem orgullosos. Sempre diem: "segurament no estaríem aquí si no haguéssim fet El fluido García", i "segurament no estaríem aquí si no haguéssim fet el canvi de l'anglès al castellà", cosa que també en el seu dia ens va portar moltíssimes crítiques. Moltíssimes.
Quan van escoltar el disc, ens van dir: "oye, que no se entienden las letras". I jo: "a ver, es que están en catalán"
M.R.: Amb el Catalan graffiti, quan van escoltar el disc, ens van dir: "oye, que no se entienden las letras". I jo: "a ver, es que están en catalán" [riuen tots]. És que això és guai. Jo crec que és bonic que, justament, el Catalan Graffiti hagi estat publicat per Sonido Muchacho, la discogràfica de Madrid, més madrilenya que les canyes, on hi ha els Carolina Durante, Depresión Sonora, i tota aquesta colla i que ara mateix crec que és com la millor discogràfica. I tenim molta sort, perquè a més, ells estan molt emocionats que la primera referència de Sidonie fos la del disc en català. Estan superexcitats. Això és molt xulo.
És sorprenent, sí.
A.P.: Hi ha un missatge aquí i crec que diu coses del que fa el grup. A la vegada, el dia i el moment en què decidim fer aquest canvi, ho fem amb un productor asturià i ho edita un segell independent madrileny. Crec que això ens defineix.
M.R.: Com a futurs votants del PSC [riuen].
American graffiti, la pel·li del George Lucas, és una pel·li nostàlgica. També heu fet aquest exercici d'anar a buscar qui éreu fa uns anys? De fet, la sonoritat de les cançons del disc em recorda la banda sonora de la pel·lícula, on hi havia representats diferents estils dels anys 60. No sé si va per aquí.
M.R.: Sí que va per aquí, perquè Marc, Axel y Jess, que és el títol del nostre darrer disc en castellà, parlava de "acabo de fer 50 anys i aquestes són les meves vivències com a persona de 50 anys". I aquí és veritat que, potser és el català que ens ha dut a la nostra infantesa i a la nostra adolescència. De fet, hi ha un capítol de la meva vida important, que és que jo vaig veure un ovni l'any 84...
Això ho vas explicar a Caps de Cartell, el pòdcast de Time Out.
M.R.: Això al pòdcast ho vam parlar, important. I queda reflectit en aquesta cançó que es diu Ovni 84, basada en fets reals. T'ho puc jurar, això va passar quan jo tenia 10 anys. I que curiós, no?, que hagi fet cançons revivint coses de la meva adolescència. Hem fet un pont de la nostra infantesa i adolescència, ens hem carregat la nostra maduresa i tenim Catalan graffiti, que també és el que va fer el George Lucas al 73, que devia tenir uns trenta anys i devia recordar la seva vida en aquell poble on va néixer ell, a Califòrnia.
També parleu d’una boda. Qui era de vosaltres el que va parlar massa amb la núvia?
M.R.: Hem anat a unes quantes bodes modernetes. No diré noms. Però hem anat a bodes en les quals hi ha un escenari, un discjòquei, i a última hora de la nit apareix un dealer, que és el dealer del poble de prop del Montseny, en la qual tu, com que estàs de boda, dius: "vinga, va, avui que és la nit, em regalo". I acabes parlant amb la núvia de... que en realitat estàs enamorat d'ella. Això no, això a mi no m'ha passat. Però el discjòquei, el dealer i això de tocar per birres i per l'alcohol, això ho hem fet. Per amor a la parella. Ja està bé. Prou ja. Pagueu-nos, què us heu pensat.
