[category]
[title]
De debò que ja han passat 30 anys? Per a una saga d'animació que va connectar directament amb la nostra nostàlgia infantil des del primer moment, allà pel 1995, enfrontar-se a una nova pel·lícula de Toy Story se sent ara com pujar a una màquina del temps que et retorna al moment exacte en què vas veure la primera –una mena de metanostàlgia per a la qual segur que els alemanys tenen una paraula específica–. El pobre Woody ja té una calba al cap i una mica de panxa –tot i que, de tota la colla original, només ell sembla haver envellit–. Bé, ell i nosaltres.
Amb molt bon criteri, Toy Story 5 –un film de ritme àgil i imaginatiu– es recolza en les mateixes tensions que van alimentar les tres primeres pel·lícules: la por que els nens creixin i els deixin enrere, i la pau que dona acceptar quan ha arribat el moment de deixar-ho anar. Els més cínics assenyalaran que la mateixa Pixar té un problema similar a l'hora de deixar anar la seva franquícia estrella. I també apuntaran que introduir la por a la tecnologia –encarnada aquí per una tauleta anomenada Lilypad (amb la veu de Greta Lee)– és una mica hipòcrita venint d'un estudi tecnològic pioner que ajuda, precisament, a mantenir els nens enganxats a les pantalles.
Però aquesta franquícia encara té el poder de desafiar el cinisme. Digueu-me tou, però Toy Story 5 m'ha retornat aquella sensació de meravella febril de la trilogia original. Una immensa alegria per estar de tornada en aquest món encantador, amb les cançons meravelloses de Randy Newman, la seva celebració de l'excèntric, el rar i el directament guillat, i el seu gran cor. Barbie ens va fer sentir empatia per una joguina; aquesta pel·lícula ho aconsegueix amb una dotzena.
La majoria de les joguines i els ginys de les quatre pel·lícules anteriors estan de tornada, incloent-hi en Forky (Tony Hale), el motorista acrobàtic de Keanu Reeves, Duke Caboom, i l'heroi de culte Combat Carl (Ernie Hudson). En Woody i en Buzz passen a un segon pla aquesta vegada, ja que el guió d'Andrew Stanton i Kenna Harris converteix la Jessie (Joan Cusack) en la joguina preferida d'una Bonnie dolorosament tímida... fins que és usurpada per la Lilypad.
"L'era de les joguines s'ha acabat!", crida aterroritzada una joguina amb forma de cacauet i disfressada de lluita lliure anomenada Dr. Nutcase –si us plau, volem un spin-off ja–, emulant aquell Randy Quaid conspiranoic d'Independence Day que xiscla sobre una invasió alienígena. I tenen tota la raó per estar preocupats, perquè la Lily no triga a facilitar-li a la Bonnie noves amistats en línia, i el temps de pantalla passa a ser a totes hores. Fins i tot la tecnologia de primera generació, com la desternillant joguina per aprendre a anar al vàter Smarty Pants (un Conan O'Brien que es roba la funció), està quedant obsoleta. El futur ja és aquí i és recarregable.
'Barbie' ens va fer sentir empatia per una joguina; aquesta pel·lícula ho aconsegueix amb una dotzena
Aquest és el primer treball d'Stanton com a director a Pixar des de Buscant la Dory, i aporta el dinamisme i l'energia que en gran part van faltar a Toy Story 4. I caram si es necessiten, perquè la història salta d'una missió de rescat a una altra a mesura que diverses joguines es queden aïllades, encallades o són directament llençades. (Aquesta és la major quantitat de missions de rescat que he vist en una sola pel·lícula que no involucri Gene Hackman i un camp de presoners del Viet Cong). Mentrestant, un esquadró de Buzz Lightyears d'última generació es posa en marxa per repetir alguns dels moments clàssics de Toy Story, mentre l'autèntic guardià espaial recupera una mica d'aquell 'Buzz espanyol' en els seus esforços per festejar la Jessie.
La Jessie, però, està ocupada intentant mantenir el somriure de la seva humana i trobant el seu propi camí per superar la por al rebuig. Un viatge que la porta fins a una altra nena solitària, la Blaze (Mykal-Michelle Harris), en una granja als afores de la ciutat. I si esteu pensant que el fidel poltre Perdigó es creuarà amb un cavall real i patirà una crisi d'identitat de cal déu, doncs l'encertareu a mitges. Els dos es faran grans amics, un dels nous i emotius vincles que fan que aquesta cinquena entrega se senti fresca.
El missatge de trobar un equilibri entre el món analògic i el digital, entre les joguines de la vella escola i la tecnologia, pot semblar un poc indefinit per a alguns. Però l'equilibri sembla l'única solució a aquest dilema parental del segle XXI –i potser al problema de Hollywood amb les seqüeles tardanes–: explota les teves velles fortaleses, però fes-ho amb un propòsit oportú. Toy Story 5 aconsegueix aquest equilibri a la perfecció.
