[title]
Ho estàvem esperant. Molts. Tants com per omplir l'esplanada dels grans escenaris del Primavera Sound, enguany recoberta per gespa artificial. Queia el sol de s'horabaixa i no eren els Strokes ni Dua Lipa, els que congregaven la multitud. Eren els Antònia Font complint la promesa i el somni de tanta gent: reunir-se dalt d'un escenari quasi deu anys després de deixar-ho (llegiu l'entrevista aquí).
Havien complert ja la part d'entregar un nou disc, 'Un minut estreboscòpica' (2022) i que l'operació tornada, per tant, no fos una operació nostàlgica. Les noves cançons són tan bones com les anteriors i en els darrers mesos la gent se les ha fet seves, no grinyolen gens al repertori i el públic es queda afònic cantant-les. És com si no haguessin marxat mai.
Van sortir en un escenari sobri, com ells, adornat només amb antenes de televisió i projeccions de fons, i van anar per feina. 'Un minut estreboscòpica', 'Me sobren paraules', 'Darrera una revista', Love song'... Els mallorquins anaven enllaçant una cançó amb l'altra gairebé sense pausa, com si tinguessin pressa per encabir el màxim nombre de peces al repertori.
Pau Debon, per a qui no sembla que passin els anys, va agafar per les banyes el pes de l'actuació i, mentre els seus companys es concentraven en l'execució instrumental, ell establia una comunicació preciosa amb un públic entusiasmat pel fet de reviure una cosa que no semblava que haguéssim de reviure mai, almenys amb aquesta frescor, amb aquesta sensació de plena vigència, potser fins i tot de necessitat (i les raons poden ser moltes i profundes).
Malgrat algun problema de so molt puntual –s'acoblaven els greus a 'Robot'–, Joan Miquel Oliver i companyia van sonar tan compactes com si es tractés d'un final de gira, més que no pas el primer d'una sèrie de concerts després de deu anys sense tocar. 'Oh la la' (un altre riff de teclat corejat), 'Miquel Riera', 'Armando Rampas', 'Mecanismes', 'Dins aquest iglú', 'Alpinistes-samurais'... Les noves rivalitzant amb les clàssiques i el gustàs de tornar a sentir les paraules d'Oliver en la veu de Debon, que et fa viatjar i sentir-te a casa a la vegada.
Va sonar 'Alegria', la cançó més popular del grup, però només era un avís. El clímax va arribar després de 'Tots els motors' (aquell riff de guitarra estil 'All along the watchtower'), amb un 'Astronauta rimador' in crescendo on Debon va donar el millor d'ell mateix i un final electritzant que va desfermar l'eufòria del públic.
Declaracions d'amor
La prova que el repertori estava ben seqüenciat és que el grup sabia que calia un recés després d'aquesta descàrrega d'adrenalina. D'aquí que Debon fes 'Cartes de Ramiro', de 'Vostè és aquí' (2012), a cappella, abans d'atacar l'etapa final d'un concert d'hora i escaig, però on s'hi van concentrar moltes emocions. 'Amants perfectes', 'Una daixona de pols' i 'Clint Eastwood' van servir per tornar a agafar embranzida i deixar anar, per fi, el 'Wa yeah' que tothom havia estat esperant (fins i tot els càmeres ballaven).
Podien haver-ho deixat aquí, però encara hi va haver temps per a la història d'amor sobre gel de 'Calgary 88', i per un final insòlit, un 'Venc amb tu' de l'últim disc que no és un hit explosiu, però amb una línia que semblava irònica en el context del Primavera Sound ("Veig un guiri orellut amb es mòbil en sa mà") i un missatge que podia ser una declaració d'amor al públic: "D'una sola cosa estic segur: venc amb tu, jo venc amb tu, venc amb tu, i venc amb tu..." I se'n van anar, però sabem que ara són amb nosaltres i que sempre ho han estat.
