Barcelona Poesia 2016: Carrers que escriuen versos

Cada cert temps la poesia ha de baixar al carrer. Ha de saber com parla la gent, com es mou, què diu, per què i a qui. Ha de connectar amb la terra, el fang, el ritme primari, la respiració, els gemecs, la sang, els plors i els riures dels homes i les dones que fan i esperen de la poesia una mena de revel·lació instantània i efímera, la simfonia urbana de l'aglomeració, del metall, el vidre, la sang i la pell, l'asfalt. La ciutat com a catedral de la solitud, l'anonimat, la llibertat i el misteri. Aquests poemes no són més que intents de captar la música que respira la ciutat, un lloc on viu gent com nosaltres, que volia, somniava i tenia por de les mateixes coses que tu i que jo. Tres veus, la de l'aragonès Manuel Vilas i els catalans Núria Martínez-Vernis i David Castillo, ens portaran els carrers en els seus versos.