Barcelona Top 10: Invents de Barcelona

Van néixer el 1906 al barri de Gràcia i des d’aleshores han servit perquè no fem mal alè i evitem atacs de tos als concerts. Poden arribar a ser font de conflicte. Quan n’ofereixes, en lloc d’una, sempre en cauen massa al palmell aliè. Convé no recuperar-les, queda lleig.

Invent postindividualista integral per aprofitar al màxim les targetes de transport. Un cop t’has polit els deu viatges, has de deixar el bitllet en una parada perquè algú altre se’n beneficiï. També pots enviar un tuit per avisar on és, però corres el risc de ser un sant i anar al Cel de la Forcades.

I per no perdre oli, les setrilleres inventades per Rafel Marquina, el 1961. Encara triomfen per les cases perquè és cert que no degoten, tenen una base a prova de maldestres i són fàcils de reomplir. Què més volem? Llums, paneres, coberts... doncs Marquina també en va inventar.

Ep, que no només som un poble de cuinetes, en el rànquing també hi tenim un senyor submarí inventat pel figuerenc Narcís Monturiol. Va ser provat a Barcelona el 1859 i Isabel II va prometre que en finançaria el desenvolupament. Els calés de Madrid, encara s’esperen. Ai!

Qui no es consola és perquè no té un xupa-xup. El 1958, el fundador de l’empresa Chupa-Chups va comprar la patent d’un caramel que ja es fabricava a Barcelona, a Can Reñé. La gran idea és que amb el pal els nens no s’embrutaven els dits i encara fa furor.

Es veu que això de no embrutar- se els dits és ben barceloní. Si més no, al senyoret Parellada, cap a principis del XX, no li agradava pelar gambes, ni treure ossets ni closques davant de les dames amb qui sopava al 7 Portes o al Suís, i així es va inventar aquest arròs de finolis.

Gran invent turístico-eclesiàstic. A part del seu valor arquitectònic, el millor és que no s’acabi mai, així els turistes vénen un i altre cop per comprovar les obres. Darreraement, però, sembla que creix més ràpid. Sobretot no correm, no fos que se’ns desmuntés l’invent.

A la capital de Catalunya només diuen les vocals neutres els capellans i alguns mestres de català. La resta, parlem xava més o menys accentuat. Es tracta de posar com més as millor i fer-ho tot molt obert. ¿Deu tenir alguna cosa a veure amb el passat anarquista de la ciutat?

Un disseny d’Antoni Bonamusa i de Figueras Internacional perquè, a Ginebra, els delegats de les Nacions Unides puguin seure a la Sala dels Drets... Humans. És la mateixa que té el sostre regalimant de Miquel Barceló. Es veu que, en qüestió de drets humans, la decoració, si més no, la portem bé.

No, no ens ho estem buscant, parlem de la tapa de la Barceloneta, un dels barris més bombardejats de la ciutat que, amb ironia, presenta aquesta bola picant. En èpoques no políticament correctes n’hi havia tres variants, segons la quantitat de bitxo: la de femella, la de marica i la de mascle.