Barcelona Top Ten: Ensurts

Tremoleu quan a l’intèrfon sentiu la frase sense verb: “Correu certificat”. Segur que serà una multa, tant pot ser de trànsit com d’hisenda, i no s’hi val a fer l’orni i fer-se passar per un altre perquè us acabaran pescant i la força de la llei caurà implacable sobre vostre. Quina por!

És un dels moments àlgids del terror d’una Barcelona que fa un segle va veure com creixia l’odi històric entre l’anarquisme i la burgesia. Se’ns explica al documental de Carles Balaguer, al best-seller Mariona Rebull, d’Ignasi Agustí, i a la mítica sèrie setantera La saga de los Rius.

Per als qui no som seguidors del futbol els petards fora de les temporades de revetlla són veritables ensurts, encara que ja ens hem acostumat a associar aquest soroll inesperat amb els gols del Barça, un equip que diuen que guanya molt.

Sí, quants cadàvers mutilats de bicicletes hi ha als aparcaments, als troncs dels arbres, als fanals? De vegades, en queda només la roda; altres cops, la carcassa o una cadena òrfena... i sempre podem imaginar la mala llet del pobre ciclista quan va veure que hauria de tornar a casa a peu.

És un clàssic del gènere del terror i no és gens estrany, fins i tot a l’estiu s’hi fan visites nocturnes teatralitzades amb zombis espaterrants. Durant la temporada, però, algunes figures també espanten, com un Dalí que fa exactament la mateixa pinta que quan estava viu.

Si us va el tema de la necrofília turística, és un dels més bonics de la ciutat. En un dels panteons hi podreu veure l’escultura més terrorífica de Barcelona, El bes de la mort. Representa l’esquelet d’un àngel que està besant un noi de bon veure. No se sap si l’ha palmada de l’ensurt.

És un dels inconvenients de l’anonimat de les ciutats que sol afectar les dones que viuen soles. Ben sovint hi ha un veí a dalt, a baix, al davant, a prop, per telèfon, per internet... que es dedica a fer la punyeta. Són frustrats, amargats solitaris, mals bitxos que, per sort, sovint tenen por.

No és que siguin nous perquè mai no han deixat d’existir, però hi ha èpoques en què s’envalenteixen i treuen el cap massa sovint per atacar els antisistema. Sempre ho fan en grup, disfressats d’escamot, 06 amb músculs de gimnàs, consignes de poca neurona i una cara d’odi que espanta.

La por de perdre’l pot provocar palpitacions, acceleracions de les cames, suor freda, paranoia i atac sobtat d’agorafòbia. Veus de lluny que hi és, arribes esbufegant a la parada i, de sobte, les portes es tanquen davant dels teus nassos. Nooooo, és pitjor que una pel·lícula de terror.

Els qui hàgiu perdut alguna vegada l’últim bus de la nit, us haureu adonat que passejar per la ciutat a l’hora fosca comporta tenir la companyia d’elles: les rates. En tenim un munt i no són, precisament, petites. Els entesos en plagues, però, diuen que ens mantenim en una bona proporció.