Us proposem escapades actives a cinc Espais Naturals de Catalunya

Hi ha paisatges que conviden a descobrir-los sobre dues rodes i d'altres que cal recòrrer-los a peu i amb calma. L’Espai d’Interès Natural de Sebes i Meandre de Flix, a la Ribera d’Ebre, té una mica de totes dues coses: el riu marca el ritme i ens acompanya mentre avancem per un dels espais fluvials més singulars del país.

La proposta d'itinerari comença a Riba-roja d’Ebre i avança en direcció a Flix, seguint el curs de l’Ebre per camins tranquils. La bicicleta és una manera especialment atractiva de recórrer aquest territori, tot i que també hi ha itineraris per descobrir-lo a peu. Durant bona part del trajecte, el riu apareix i desapareix al nostre costat mentre pedalem per un paisatge modelat per l’aigua i per l’activitat humana.

I aquí val la pena aixecar el peu del pedal. Sebes és una zona humida de gran valor ecològic, així que una part de l’experiència consisteix precisament a observar sense interferir. Circular pels camins habilitats, no entrar en finques privades i respectar tant la fauna com els camps i la feina de la pagesia ens permet compartir un territori que no és només un escenari per a la nostra ruta.

Durant el trajecte també ens creuarem probablement amb senderistes i altres ciclistes, una bona excusa per recordar una d’aquelles normes que no necessiten gaire cartell: compartir el camí amb calma sempre fa la ruta més agradable. I si encara ens queden ganes d’explorar quan arribem a Flix, podem afegir-hi una dosi de patrimoni i memòria històrica acostant-nos al refugi dels pontoners, relacionat amb el paper que va tenir la zona durant la Guerra Civil.

És, en definitiva, una escapada per descobrir tota la riquesa que aporta l’Ebre en aquest territori.

Canviem completament de paisatge. Al Parc Natural dels Ports, els camins s’endinsen entre boscos, barrancs i relleus abruptes que converteixen aquest massís en un paradís per als amants del senderisme. Hi ha moltes opcions per descobrir-lo, però nosaltres ens fixem en l’itinerari del pla d’Avària, a la zona del Mascar i als peus del Caro.

Abans de començar a caminar, té especialment sentit passar per algun dels centres de visitants o punts d’informació del Parc Natural. Ens poden ajudar a escollir recorregut, saber en quin estat es troben els camins i conèixer qualsevol avís que afecti la zona. I si hi arribem amb cotxe, cal aparcar-lo als espais habilitats, sobretot en jornades de molta afluència.

Un cop en marxa, el paisatge fa la resta. Caminem entre boscos de pi roig i pi negre per antics camins vinculats a l’explotació forestal de la zona i arribem a racons com la font dels Bassiets, que ens parla de la importància de l’aigua en un massís d’aquestes característiques. Més endavant apareix un petit refugi de pastor amagat entre els arbres, testimoni d’una altra manera d’habitar i aprofitar la muntanya.

En un terreny tan accidentat, seguir els senders senyalitzats és tant una qüestió de conservació com de sentit pràctic: sortir-ne pot fer que ens desorientem fàcilment. També convé recordar que al Parc Natural conviuen natura, finques, camps i activitats tradicionals, i que respectar-los forma part de l’excursió.

El tram final ens porta fins al barranc del Regatxol, un curs d’aigües temporals en una de les zones altes del massís, on el paisatge es torna més escarpat. I hi ha poques maneres millors d’acabar una caminada que trobar un bon lloc per recuperar forces amb la carmanyola. Això sí: quan marxem, amb nosaltres torna exactament tot el que hem portat. El record ens l’emportem; la resta i les deixalles, també.

No totes les aventures a la natura exigeixen acumular quilòmetres o desnivell. De vegades, el millor pla consisteix justament en el contrari: aturar-nos, guardar silenci i mirar. El Parc del Foix, al Penedès, és perfecte per fer-ho.

El pantà és un dels grans protagonistes d’aquest espai i crea un paisatge on conviuen diferents ambients ecològics. Podem començar la visita a l’oficina del Parc del Foix, al costat del castell de Castellet, un bon punt per informar-nos de les possibilitats que ofereix l’espai abans de decidir cap on anem. La nostra proposta té un objectiu concret: arribar a l’observatori d’aus de Cal Bladet.

I aquí canvia el ritme. Els observatoris estan dissenyats perquè puguem veure els animals sense interferir en la seva activitat. El de Cal Bladet és d’ús públic i disposa de dos nivells, amb vidres espia a l’inferior. Amb uns prismàtics, una mica de paciència i movent-nos amb calma podem observar les nombroses espècies d’aus que viuen al Parc o hi fan parada. El silenci, en aquest cas, no és només una bona pràctica: és el que ens permet gaudir millor de l’espectacle.

El mateix passa amb les regulacions de l’aigua. En aquesta zona no està permès banyar-se ni pescar, una mesura que contribueix a evitar alteracions en un ecosistema especialment sensible. Per fer una pausa, en canvi, tenim una alternativa molt millor: l’àrea d’esplai de Castellet, preparada per seure, fer un pícnic i carregar piles.

Des d’aquí podem continuar per algun dels itineraris senyalitzats del Parc, sempre tenint present que aquest paisatge natural conviu també amb activitats agrícoles i ramaderes. És una escapada sense grans presses: observar, escoltar i descobrir que, quan abaixem una mica el volum, la natura acostuma a tenir moltes més coses per explicar-nos.

Mar o muntanya? Aquí no cal escollir. El Parc Natural del Montgrí, les Illes Medes i el Baix Ter concentra en un mateix espai penya-segats, cales, fons marins, muntanya mediterrània i paisatges litorals. I tenim una ruta que permet tastar-ne uns quants en una sola escapada.

Comencem a cala Montgó, on, quan les condicions ho permeten, podem aprofitar per fer un bany abans de cordar-nos bé les sabates. Des d’aquí surt una ruta circular que segueix part del Camí de Ronda de l’Escala i ens porta en direcció a la punta de Montgó i la cala de l’Illa Mateua, una petita cala rocosa marcada per l’illot que emergeix a poca distància de la costa.

A partir d’aquest punt comença la pujada. Seguim el sender senyalitzat i guanyem altura fins als penya-segats del Salpaig, des d’on el Mediterrani se’ns obre al davant. Pel camí també apareixen dos antics búnquers integrats en el paisatge, una d’aquelles sorpreses que converteixen una ruta natural en una descoberta també històrica.

L’itinerari oficial de cala Montgó al Salpaig és circular, té 3,6 quilòmetres i es completa aproximadament en una hora i quart, de manera que és una opció assequible per descobrir aquest sector del Parc Natural. Però el fet que sigui curta no vol dir que no l’hàgim de preparar: en un paisatge de penya-segats cal consultar la meteorologia, portar aigua i seguir els camins indicats.

I aquí hi ha un altre detall important. Les dunes i altres zones acotades poden semblar-nos només un tros de terreny separat per una corda, però sovint protegeixen vegetació delicada o espais de nidificació. Per això no s’hi ha d’entrar i, si fem la ruta amb gos, l’hem de portar lligat i evitar que accedeixi a aquestes zones. El Parc Natural també publica avisos i possibles restriccions temporals, així que consultar-los abans de sortir és una manera molt fàcil d’evitar arribar a una cala o un tram que en aquell moment necessiti una protecció especial.

La recompensa és una ruta que condensa molt bé l’essència d’aquest racó de l’Empordà: aigua transparent a baix, pins i roca a dalt i el blau del Mediterrani gairebé sempre a la vista.

I acabem ben amunt. El Parc Natural del Cadí-Moixeró és un dels grans paisatges de muntanya de Catalunya, però no totes les rutes que hi podem fer exigeixen una jornada maratoniana. La ruta del trencapinyes, a la zona de Coll de Pal, és una excursió circular fàcil de 2,4 quilòmetres, uns 175 metres de desnivell i aproximadament una hora de durada.

El nom ja ens dona una pista del que hi venim a buscar. El trencapinyes és un ocell especialment adaptat als boscos de coníferes: el seu característic bec encreuat li permet obrir les pinyes per extreure'n els pinyons. I aquí, envoltats de boscos de pi negre, som en un dels seus hàbitats.

La ruta comença a l’aparcament habilitat a la carretera que puja cap a Coll de Pal i avança primer per pista forestal. Si parem l’orella, potser en sentirem el cant entre les branques; i, si tenim sort, també el veurem. No és l’únic habitant d’aquests boscos, és clar: som en un entorn d’alta muntanya amb una fauna molt rica, i precisament per això convé mantenir-nos en els camins i, si anem amb gos, dur-lo lligat per no molestar ni els animals salvatges ni el bestiar.

Un dels grans premis arriba al mirador dels Orris. Des d’aquest punt tenim una panoràmica magnífica del massís de la Tosa, el Moixeró, l’extrem oriental de la serra del Cadí, el Pedraforca i la serra d’Ensija. El mirador disposa, a més, d’una passera adaptada de 100 metres per a persones amb mobilitat reduïda.

Després podem buscar un bon punt per fer una pausa i treure la carmanyola abans d’emprendre el retorn entre prats i boscos. I si la presència de l’aigua ens fa pensar a refrescar-nos, cal tenir present que no hi ha zones habilitades per al bany dins del Parc Natural, tal com s'indica a la guia de la ruta.

És un final perfecte per a aquestes cinc escapades: caminar sense presses, mirar el paisatge i descobrir que seguir un itinerari oficial no limita l’aventura. Al contrari, moltes vegades és precisament el que ens porta als racons que val més la pena conèixer.

Botes preparades? Bicicleta a punt? Prismàtics a la motxilla? Encara falta una cosa. La visita comença abans de sortir de casa. Consulteu sempre la informació actualitzada de l’espai natural que vulgueu visitar: els itineraris recomanats, l’estat dels accessos, si cal reservar aparcament o entrada, les activitats que hi estan permeses i qualsevol restricció temporal.

No tots els espais tenen les mateixes normes perquè tampoc tenen les mateixes necessitats. El que és possible en una cala pot no ser-ho en un llac; un sender obert bona part de l’any pot requerir una restricció temporal durant la nidificació; i un espai aparentment salvatge pot formar part d’una finca privada o d’una zona de pastura. Seguir les indicacions, endur-nos els residus, respectar fauna, flora, conreus i ramats i utilitzar els camins i equipaments habilitats no ens fa gaudir menys de la natura: ens permet gaudir-la millor.

Al capdavall, aquest és el millor tracte que podem fer amb tots aquests paisatges: que ens deixin petjada a nosaltres, sense que nosaltres n’hi deixem cap.