Les millors cales de la Costa Brava per visitar a l'estiu

Si parlem de Lloret i de les seves platges, sens dubte heu de conèixer Sa Boadella. Una cala nudista, també apta per als que fan servir banyador. Aquest indret gairebé verge, rodejat de penya-segats i roques granítiques ha estat reconegut com una de les millors platges d'Espanya. És de les poques cales que es conserva lliure d’edificacions. Aquesta cala, situada a la carretera que va de Blanes a Lloret, entre la platja de Santa Cristina i la de Fenals, combina l'encant i les aigües cristal·lines de les petites cales de la Costa Brava i l'espai de les platges més àmplies. El fet que sigui de les menys accessibles la fa més tranquil·la i apropiada per a qui vol fugir una mica del soroll. 

El punt més oriental de la península Ibèrica és també la part més salvatge de la Costa Brava, una autèntica Finisterre espectacular, sembrada de ruïnes de fa mil anys i amb molts indrets secrets molt ben guardats. Un d’ells, que compartirem generosament amb vosaltres, és la Cala Tavallera, situada a uns dos quilòmetres del Port de la Selva però només accessible a peu a través del GR11. En aquesta misteriosa cala de la Costa Brava, d'uns 135 metres de longitud i 15 d'ample, a ple estiu s’hi reuneixen moltes petites embarcacions, però a principis o finals de temporada segur que no us hi troba ningú. El fons marí és espectacular i compta amb una espessa pradera de posidònia. 

Situada en un entorn idíl·lic de roques i pins, la cala d’Illa Roja és una de les cales més originals i desertes de la Costa Brava: es caracteritza per les seves aigües transparents i perquè està presidida per una prominent illeta rocosa d’un color vermellós que li dona el nom. És un lloc tranquil, sense aglomeracions, amb sorra de gra gruixut i color daurat amb un pendent d’entrada al mar bastant pronunciat. El penya-segat que la divideix en dos, té uns 150 metres d’extensió, i canvia tant segons les marees que pot fer que l’illa rocosa quedi unida a terra o bé surant molt a prop de la cala.

Si mai heu de recomanar una cala de la Costa Brava a algú del Maresme, Barcelona o voltants, proposem la cala de Treumal com a recurs més a l’abast, situada entre els termes municipals de Lloret de Mar i Blanes. Però no la posem només per usar-la en cas d’urgència, sinó perquè Treumal és una meravella que s’estén al llarg de 400 metres de sorra fina als peus d’un paratge protegit, Pinya de Rosa, on hi ha un sorprenent jardí botànic ple de cactus. La cala està envoltada d'un frondós bosc de pins, i tot plegat sense ser la fi del món: és a cinc minuts en cotxe del centre i hi ha cases a prop. 

Cala Ferriol és una petita cala verge, de còdols i aigües cristal·lines que pertany al Parc Natural del Montgrí. No té cap tipus de servei i per arribar-hi haurem de caminar una hora, des de Cala Montgó o l’Estartit, o bé accedir-hi en vaixell. En tot cas, si opteu per la primera opció no patiu perquè és de dificultat moderada i els paisatges del parc són una autèntica passada. I ara ens direu: “però si a la Costa Brava hi ha moltes cales com aquesta”. Doncs no, perquè en ella desemboca un petit rierol que baixa de dalt de les muntanyes i, a més, hi ha uns petits illots (els illots de Cala Ferriol) que quedaran fantàstics a Instagram. I, si encara no heu sucumbit del tot al poder d’aquesta xarxa social, podeu prendre el sol, contemplar el paisatge o practicar snorkel. Això sí, tot i que està allunyada del centre urbà, a l’estiu és força habitual veure-hi algunes embarcacions.

Com moltes altres cales que formen part del Cap de Creus, Cala Rostella és força al·lucinant. Una petita cala verge d'aigües cristal·lines envoltada de pins que, fins i tot a ple agost, sol estar relativament buida. La raó? La zona urbana més propera - Roses-, està a gairebé set quilòmetres. La superfície de la platja és de còdols i, gràcies als pins, l'aigua adquireix un al·lucinant color blau turquesa. La mala (o bona per depèn de qui) notícia és que per accedir-hi haurem de deixar el cotxe i baixar per un corriol pedregós que té un desnivell d'uns 90 metres. El trajecte a peu és només d'uns quinze o vint minuts, però esclar, per fer-lo cal portar bon calçat esportiu. Això sí, us prometem que el resultat (arribar a Cala Rustella) paga la pena. I molt. No us direm que aprofiteu la baixada per fer alguna foto -tot i que ho petaríeu a Instagram-, però sí que intenteu mirar cap a baix. La bellesa és indescriptible.

Platja d’Aro també amaga petits grans racons. Un d’aquests és la Cala del Pi, a poc més de deu minuts de la Platja Gran però a un món de diferència: Oblideu-vos de la massificació extrema, de la música alta i dels tan característics edificis. La Cala del Pi està protegida per pins i roques, les aigües són cristal·lines i, tot i estar tan a prop del nucli urbà, el grau d’ocupació a ple estiu no és exageradament alt. La mala notícia és que gairebé darrere hi ha unes quantes cases, però gràcies a la vegetació, no espatllen gaire el paisatge. Ras i curt: sembla treta d’una postal.

El punt més oriental de la Península Ibèrica –encara que fos Alacant qui s’apropiés de l’eslògan 'Amanecer de España'- és també la part més salvatge de la Costa Brava, una autèntica Finisterre tan espectacular com traïdora, sembrada de ruïnes de fa mil anys i encara molt gelosa dels seus secrets més ben guardats. Un d’ells, que compartirem  generosament amb vosaltres, és la Cala Tavallera, situada a uns dos quilòmetres del Port de la Selva però només accessible a peu a través del GR11, el sender que connecta el Mediterrani amb l’Atlàntic.  En alguns blocs i guies asseguren que és accessible en 4x4, però de tota la vida la forma més segura per arribar-hi sense deixar-s’hi les banyes ha estat mitjançant una caminada d’unes dues hores que culmina en un merescut premi: una cala pràcticament deserta estiu i hivern, on hi ha un refugi per pernoctar i les albes hi tenen gust de naixement d’un món nou. El fons marí és espectacular i compta amb una espessa pradera de posidònia. A ple estiu s’hi reuneixen moltes petites embarcacions, però a principis o finals de temporada segur que no us hi troba ningú. Per assegurar-se que el refugi està en bon estat i disponible, el millor és trucar a l’ajuntament.

Després de l’infern en què pot convertir-se la platja gran de Platja d’Aro a ple estiu –d’acord, exagerem una mica: en dos quilòmetres de platja de més de 50 metres d’amplada, algun racó habitable hi trobareu fins i tot al pic de l’agost- la troballa de Cala Rovira, tot continuant pel Camí de Ronda un cop passada la roca del Cavall Bernat, se sent físicament com una bufetada de bellesa. Rarament la trobareu buida, però és tan bonica, tan inversemblantment blanca, verda i blava, que ni tan sols uns inoportuns apartaments que treuen el cap entre els pins i les nombroses famílies que s’hi acosten ens podran espatllar la primera impressió. Si, malgrat l’aspecte idíl·lic del paisatge, no podeu sofrir els jugadors de pales, la Rovira és també la porta d’entrada d’un seguit de caletes –Sa Cova, El Pi, Els Canyers, Belladona– rocalloses i de vocació llibertina on es pot gaudir, amb tranquil·litat reptiliana, d’una lectura assegut a pèl sobre una roca calenta.

Està allà on Jesucrist va perdre l'espardenya, però hi ha molts motius per visitar Sa Sabolla: D'entrada, el camí de Ronda des del qual s'hi accedeix és una autèntica delícia pels sentits. Una experiència un xic llarga, però que s'ha de veure i viure. I sí, ho heu llegit bé: només s'hi pot accedir a peu o en barca. La cala, d'aigües gairebé cristal·lines i superfície de còdols, està completament envoltada de roques de pissarra i és, amb diferència, una de les platges més solitàries de la Costa Brava. Ras i curt: És molt difícil que hi trobeu més de vint persones.