Les 13 millors platges de la Costa Brava

Si mai heu de recomanar una platja “costabravenca” a algú resident al Maresme, Barcelona i la Catalunya interior, proposem aquesta com a recurs més a l’abast. Però no la posem només per usar-la en cas d’urgència, sinó perquè Treumal és una meravella que s’estén al llarg de 400 metres als peus d’un paratge protegit, Pinya de Rosa, on hi ha un sorprenent jardí botànic ple de cactus. A l’estiu compta amb quiosc, aparcament vigilat i lloguer d’hamaques i durant la resta de l’any és un indret tranquil on se sent cantar els ocells que habiten el jardí botànic i s’hi organitzen trobades de ioga. I tot plegat sense ser, tampoc, la fi del món: és a cinc minuts en cotxe del centre i hi ha cases a prop, però són de luxe i la majoria no fan gens de mal de mirar.

És cosina germana de Treumal: les separen poques cales, però tot un món de diferència. A Santa Cristina, el “desarrollismo” va estar a punt de fer-hi estralls a mitjans del segle passat. Finalment, però, el seny, i l’estima del poble de Lloret per aquest paratge on s’alça l’ermita de la patrona local van triomfar en forma de fràgil equilibri entre uns equipaments turístics que llepen la vora de la mar i una massa de pins intensament verda que aconsegueix dotar el flanc sud, on hi ha una vella casa de pescadors, d’un decidit caràcter feréstec. El pintor Joaquin Sorolla va immortalitzar la llum, els verds i els blaus de Santa Cristina en un dels seus quadres més rabiosament mediterranis. És ideal per a lluir-hi grans ulleres de sol i pamela a l’estil d’estrella de cinema decadent.

Aquesta cala, miraculosament preservada, ha tingut moltes vides. Ha estat port segur a redós de la tramuntana i el llevant, i també el somni –o el malson, pels qui hi estaven en contra- d’especuladors que volien convertir-la en port esportiu. En pocs indrets de la costa és tan visible la petja de la història com en aquesta petita platja de còdols d’uns 80 metres de llargada, encaixada als peus d’una de les torres de guaita del recinte medieval de la Vila Vella de Tossa de Mar, a la falda d’un penya-segat que es desploma uns 50 metres. A l’estiu val la pena anar-hi d’hora i marxar-ne al migdia, quan el sol enfilat al punt més alt del sud hi pega de valent. Com que per arribar-hi cal travessar el recinte emmurallat i davallar un bon reguitzell d’escales, les famílies sovint ni s’hi plantegen anar-hi i els matins d’agost esdevé un dels llocs favorits de la cadellada adolescent local i visitant. Les barquetes de pescadors, que hi acaben de donar el toc ideal, no són atrezzo encara que ho semblin, sinó propietat d’alguns vells llops de mar que encara surten de matinada a tirar l’art.

La Cala del Senyor Ramon és la platja nudista per excel·lència del Baix Empordà. Una generosa franja de sorra gruixuda s’aboca a un mar totalment obert a llevant i dos parèntesis de rocalla la tanquen al nord i al sud, com per preservar-ne l'intimidat dels banyistes. De fet, la Cala del Senyor Ramon només és accessible des de mar i des d’un camí que salva un desnivell de centenars de metres a través d’una finca privada i acaba en una esplanada a tocar de la platja on us cobraran 6 euros per aparcar-hi. Podeu deixar el cotxe de franc amunt de tot, però la tornada, després d’un matí al sol, és garantia de lipotímia. Connectada al món només per la tortuosa carretera de Tossa a Sant Feliu de Guíxols, és la típica platja ideal per endur-s’hi l’entrepà i la nevera i gaudir-hi tot el dia banyant-s’hi, fent snorkel i jugant a detectar badocs amb binoculars amagats al bosc proper.

Aquesta meravellosa badia als afores de Sant Feliu de Guíxols és la platja de la infància de molts de nosaltres. Assaltada pel totxo en els darrers 30 anys, hi queda encara molta bellesa: les cases dels indianos a primera línia, l’elegant recinte de S’Agaró Vell, el sumptuós Hostal de la Gavina donant l’entrada a un dels trams més espectaculars del Camí de Ronda. El resultat és una còmoda platja urbana amb un esmorteït, molt controlat, toc silvestre, sobretot a la rocalla i les cales situades a l’extrem sud. Als vespres, encara s’hi troba l’encant de la Costa Brava més elegant, amb les famílies estrangeres passejant curosament vestides per al sopar. Cal destacar-ne dues coses: primera, és la platja de Sant Pol, no de S’Agaró. S’Agaró és el paratge que s’estén terra endins cap a la Vall d’Aro i és, sobretot, un nom comercial. Segona, la seva estratègica situació als afores del municipi, però en un entorn civilitzat converteixen Sant Pol en la platja ideal per a banyar-s’hi de nit, sobretot al racó a l’abric del mur a l’extrem sud.

Després de l’infern en què pot convertir-se la platja gran de Platja d’Aro a ple estiu –d’acord, exagerem una mica: en dos quilòmetres de platja de més de 50 metres d’amplada, algun racó habitable hi trobareu fins i tot al pic de l’agost- la troballa de Cala Rovira, tot continuant pel Camí de Ronda un cop passada la roca del Cavall Bernat, se sent físicament com una bufetada de bellesa. Rarament la trobareu buida durant els mesos d'estiu, però és tan bonica, tan inversemblantment blanca, verda i blava, que ni tan sols uns inoportuns apartaments que treuen el cap entre els pins i les nombroses famílies que s’hi acosten ens podran espatllar la primera impressió. Si, malgrat l’aspecte idíl·lic del paisatge, no podeu sofrir els jugadors de pales, la Rovira és també la porta d’entrada d’un seguit de caletes –Sa Cova, El Pi, Els Canyers, Belladona– rocalloses i de vocació llibertina on es pot gaudir, amb tranquil·litat reptiliana, d’una lectura assegut a pèl sobre una roca calenta.

És la platja que va veure néixer 'Mediterráneo', de Joan Manuel Serrat. Una mobilització popular massiva va salvar el paratge de la urbanització i a Castell hi perviu intensament el paisatge verge i la llegenda. Les dues cases nobles que la flanquegen a nord i sud van allotjar personalitats com MarleneDietrich o Salvador Dalí. S’hi arriba des de l’autovia de Palafrugell a través d’un camí en bones condicions però que convida a la conducció prudent. Pagueu l’aparcament sense recança: la recaptació es reinverteix íntegra en la conservació del paratge. Gaudiu del canyissar de la riera d’Aubí i dels ànecs i amfibis que hi viuen, feu un pícnic sota la pineda impenetrable pel sol, pugeu al poblat iber de la Punta de la Corbetera, perdeu-vos pel bosc a la recerca de la Caseta d’en Dalí, que té la porta surrealistament torta; visiteu les cales properes on hi ha racons impressionants i ni una línia de cobertura de mòbil. A l’estiu hi ha lavabos, quiosc i lloguer de caiacs, però també és la platja ideal per a l’hivern, doncs queda totalment arrecerada de la tramuntana.

Sí, ja sabem que és una de les platges de la Costa Brava amb més alta densitat de tovalloles per metre quadrat al pic de l’estiu, però no ens direu que, a l’hivern i fins Sant Joan, no és una autèntica delícia. Aquest antic poblet de pescadors reconvertit en meca estival de les classes adinerades catalanes no ha perdut l’encant pel camí, i veure la gent
–allà tothom és guapo- que surt de casa amb el banyador posat i es llança a l’aigua té la seva gràcia, encara que només ho puguem gaudir de manera vicària. L’oferta de restaurants i bars és gairebé infinita, però invariablement cara: Calella és un dels destins de més categoria de la Costa Brava. La forma de viure “mediterràniament” es va inventar aquí en un vespre d’un llunyà mes d’agost.

La de la Gola del Ter Ja és una de les platges d’aparença més atlàntica del literal gironí. Durant un parell de quilòmetres, la rocalla i els penya-segats deixen pas a una platja de sorra blanca i fina i dunes d’alçada notable trencada per la desembocadura del Ter i que s’estén fins als peus del massís del Montgrí i les Illes Medes. De nord a sud –l’única manera de recórrer així la platja és fer-ho caminant- hi trobem, primer, la platja del Racó, a les darreries dels penya-segats de Begur; la platja de Pals, fonda, d’horitzó obert i perfecta per a fer-hi esports de vela; la platja de Mas Pinell, còmoda i urbanitzada, la Gola del Ter, un racó canviant segons les estacions on hi ha una platja per gossos i, ja tocant a l’Estartit, la platja de Riells, que limita amb els Aiguamolls de l’Empordà. Aquesta plana fluvial és perfecta per a les excursions en bicicleta des de Torroella de Montgrí, ja que a l’estiu la circulació i l’aparcament poden ser-hi missió impossible.

Sí, Begur té un munt de platges al·lucinants, per què triar precisament aquesta, que no té cap servei? A banda que no està tan sobresaturada de gent guapa com Sa Tuna o Aiguafreda, ens agrada perquè és l’única platja nudista a la Costa Brava centre, perquè els colors intensament vermellosos de la roca que emergeix a la badia la converteixen en una cosa rara i viva, perquè la forma semicircular en fa una platja molt acollidora, perquè roman relativament poc freqüentada per colles o criatures, ja que cal caminar força per arribar-hi des del Camí de Ronda, i perquè en realitat les platges que molen són les que no tenen ni quiosc de gelats i et permeten creure per una estona que la resta de la vida no existeix. L’únic inconvenient és que les altes parets dels penya-segats que l’envolten hi aboquen ombra a partir de mitja tarda, així que aprofiteu-hi bé el matí.

Per molt que sempre hi anem a fer un diumenge d’entrepà i diari esportiu, un no pot deixar d’emocionar-se una mica per tot el que significa aquesta platja. Hi van desembarcar fenicis, grecs i romans i hi van aixecar les seves ciutats; més tard el romànic hi deixà també petja en forma del poblat medieval de Sant Martí d’Empúries, i el segle XXI ens hi procura coses més pragmàtiques però necessàries, com quioscos i hotels 'belle epoque' amb hort propi. De centenars de metres de llargada, és una opció fantàstica per al descans després de visitar el jaciment de ruïnes gregues i romanes i menjar un arròs a l’Escala.

Una altra platja immensa, aquesta vegada de més de sis quilòmetres, on podrem trobar un raconet tranquil entre les dunes fins i tot a ple estiu. A tocar dels Aiguamolls de l’Empordà, estesa a la plana formada per la desembocadura del Fluvià, forma part de la badia de Roses però el fet d’estar allunyada dels nuclis urbans més populosos la converteix en una de les menys massificades d’aquesta zona i un dels pocs indrets de la Costa Brava on està expressament autoritzada i regulada la pràctica del kitesurf. També és perfecta per tota la resta d’esports de vela, ja que està extraordinàriament oberta a tots els vents. El paradís dels que sobrevolen les onades pot ser, de vegades, un xic traïdor per als qui es banyen, doncs s’hi experimenten fortes corrents i la prudència sempre és poca. Compta, però, amb un fort desplegament d’efectius socorristes, així que relax.

Hem passat de la sorra blanca a les pedres roges i per fi arribem a les roques negres del Cap de Creus. El punt més oriental de la península Ibèrica –encara que fos Alacant qui s’apropiés de l’eslògan “Amanecer de España”– és també la part més salvatge de la Costa Brava, una autèntica Finisterre tan espectacular com traïdora, sembrada de ruïnes de fa mil anys i encara molt gelosa dels seus secrets més ben guardats. Un d’ells, que compartirem generosament amb vosaltres, és la Cala Tavallera, situada a uns dos quilòmetres del Port de la Selva però només accessible a peu a través del GR11, el sender que connecta el Mediterrani amb l’Atlàntic. En alguns blocs i guies asseguren que és accessible en quatre per quatre, però de tota la vida la forma més segura per arribar-hi sense deixar-s’hi les banyes ha estat mitjançant una caminada d’unes dues hores que culmina en un merescut premi: una cala pràcticament deserta estiu i hivern, on hi ha un refugi per pernoctar i les albes hi tenen gust de naixement d’un món nou. El fons marí és espectacular i compta amb una espessa pradera de posidònia. A ple estiu s’hi reuneixen moltes petites embarcacions, però a principis o finals de temporada segur que no us hi troba ningú. Per assegurar-se que el refugi està en bon estat i disponible, el millor és trucar a l’ajuntament.