Asseguts al voltant d’una taula, Álvaro Colomer, Víctor Fernández, Gerardo Marín, Ignacio Martínez de Pisón i jo parlem i parlem de moltes coses relacionades amb la literatura i la vida, o la vida i la literatura, como si ambdues formessin un sol univers d’una galàxia de ficció.
La conversa, alegre, ha tingut en el plats de la Brasería Cervecería Gallega la benzina perfecta per amorosir les paraules. Es menja bé, en aquest restaurant gallec. Plats típics però amb caràcter, com correspon a una terra de focs i de vents atlàntics.
Haguéssim pogut beure un ribeiro, o un albariño, però hem preferit sopar amb cervesa. Fa fred a fora, hem entrat al restaurant quan la cassolada ressonava per tots els carrers a Barcelona, i anem per feina. De primer fem un pica a pica, amb un magnífic pop a la gallega, uns calamars amb patates esplèndids, unes navalles carnosíssimes i uns pebrots de Padrón que conviden a trobar sense por el maleït pebrot picant, incapaços de treure’ns la sal dels llavis.
De segon, el que demanem és un festival per als plaers més primitius. La mitjana de bou a la pedra és una delícia, tan tendra, tan melosa, que tots cinc, encerclats per un núvol de perfum de carn, ens sentim teletransportats als orígens dels temps. Hem demanat tres racions per a cinc, encara que n’haguéssim pogut demanar deu. Cal domar la gola. En mitja hora ens passem la carn per la pedra. Aquest és uns dels triomfs de la nit.
Acabem l’àpat amb uns canutillos de crema, que és poc dolça segons el meu gust golafre, però constitueix un bon coixí per assumir un d’aquells orujos casolans, freds i transparents, i que deixen l’ànima preparada per caminar pel purgatori sense melangies.
Quan acabem de sopar ens sentim feliços. Som bons amics, hem menjat bé, què més es pot demanar!
