Feia dies que frisava per menjar una pasta i vaig entrar al Due Spaghi amb l’esperança de frenar el mono. Amb l’ànsia com a bandera, vaig passar del menú del migdia i vaig anar directament a la carta. No hi ha res millor que afartar-se com una truja per anar preparant l’intestí gros abans de les grans fartaneres anuals. Allò que al Due Spaghi en diuen “per començar”, em va servir per iniciar la travessia gustativa amb una croqueta de polenta taragna, formatge de vaca del Ripollès, melmelada de pebrots vermells i ricotta fumada, un tastet, i uns rotllets de bresaola amb poma verda, tomàquet sec i romesco, perfecte exemple de cuina de fusió italocatalana que volen imposar la Nicoletta, el Toni i el Paolo.
Com la polenta, la croqueta era contundent i els rotllets, un bon maridatge entre la frescor de la poma i la morositat del romesco. De la bresaola, en sóc un fan.
De segon, la pasta! A la carta del Due Spaghi, la pasta no és predominant. Per exemple, el comensal pot demanar també un plat de llebre, polenta de sèmola amb vainilla i remolatxa o un risotto de ceps, formatge del Ripollès i carbassa.
La pasta que vaig demanar, quasi suplicar, era la Spaghi Due Spaghi. El xef decideix, i la decisió del xef va ser una pasta fresca amb crema de gorgonzola, nous caramel·litzades i xicoira. Magnífica. Tant, que hauria entrat a la cuina i m’hauria llançat dins la cassola. Per postres, un tiramisú molt cremós i un cafè amb una grappa casolana de Barolo. I durant l’àpat, una copa de vi Montereales, de la Campània. Auguri, ragazzi!
