Ser un restaurant de cadena fa que, de vegades, la teva cuina sigui tan blanca com un producte de marca blanca d’una cadena de supermercats. La Polpa és un local de cadena, però a diferència d’altres restaurants al gust de clients que valoren més el continent que el contingut, alguns plats de la carta tenen personalitat sense buscar tres peus al gat.
Ells en diuen cuina mediterrània i ho acceptarem, encara que el pollastre teriyaki o el curri vermell tailandès de filet ibèric, ambdós inclosos a la carta, fan que el Mediterrani arribi fins a les costes del Sud-est asiàtic. El carpaccio tebi de carbassó, tomàquet, pinyons i pesto és molt agradable. I el tataki de tonyina amb emulsió de mango acompanyat d’una amanida de brots farà les delícies dels amants d’un peix en perill d’extinció. A Bogart i a Bergman sempre els va quedar París, a nosaltres sempre ens quedarà la tonyina de llauna. Com també és molt correcte el caneló cruixent de pollastre especiat amb salsa de bolets.
El problema de La Polpa el tenen alguns plats amb poc caràcter. Per exemple, l’arròs salvatge saltat amb magret d’ànec, panses, verdures i fruits secs no acaba de tenir gust de res. És un plat per oblidar, com el timbal de patata, botifarra de perol i xiitake saltat. Qualsevol plat que tingui la botifarra Denominació d’Origen Empordà com a producte estrella no necessita gaires magisteris culinaris per commoure el comensal. A la recepta cuinada a La Polpa, la botifarra de perol queda tapada pel gust de la patata. Un misteri ideal per a Cuarto Milenio. Agafeu unes pomes, talleu-les en làmines, poseu-les al forn i, quan siguin ben cuites, afegiu-hi un tros de botifarra de perol.
El sabor de la botifarra és tan poderós, que l’esmorteït gust del timbal de patata de La Polpa és difícil d’explicar.
Les postres, com el tiramisú de Valentina Leo, són bones. I és que unes males postres en una ciutat amb tanta qualitat pastissera com Barcelona serien un pecat.
