LeBisbetip està situat a Gràcia i respira els aires d’un barri essencial de “la Barcelona posa’t guapa però sense passar pel cirurgià plàstic”. És un lloc agradable, molt apte per a sopars en grup, que no vol dir acabar la nit cantant Clavelitos. Això ho deixem per a altres indrets més estridents.
El millor de LeBisbetip són els embotits i una sèrie de plats populars que totes les àvies del món preparaven o preparen, i per sort també els fills i les filles d’aquestes sofertes àvies mil·lenàries. Em refereixo a cremes com l’hummus o el tzatziki, tàrtars i cebiches, i plats més nostrats com una esqueixada o escabetxos. Per això deia que el lloc és cent per cent gracienc pel seu caràcter transversal.
La diferència, però, és que a LeBisbetip es busca certa originalitat en uns plats clàssics. El cebiche és d’orada, altres el fan amb rap. El salmó marinat està fet amb pero ximenes. El tàrtar és de bacallà, encara que en fan un de vedella força bo. Són plats que van acompanyats a la carta amb uns ous al niu amb trufa o un assortiment de barquetes que van des d’una amb ceba caramel·litzada amb gorgonzola i vinagre de Mòdena fins a una de sobrassada i mel. La carta no és gaire extensa però no avorreix.
Estic parlant d’una cuina sense enrenous que agrada a tothom i que pel temps de vida de LeBisbetip –fa poc que l’han obert– li falta un petit pas –no gaire més llarg que el de Neil Armstrong per la superfície lunar– per acabar de trobar aquella mala llet que dóna als plats el caràcter que els fa únics i intransferibles.
De vegades, un toc més de sal seria suficient. De vegades, accentuar allò que vol fer un tàrtar o un cebiche diferent d’altres centenars de tàrtars i de cebiches és la solució de l’enigma.
El temps dirà si LeBisbetip aconsegueix sobreviure amb un tipus d’oferta culinària que a Barcelona no manca.
