El Llamber és una gastrotaverna que té la seva alma mater a Avilés. Amb Francisco Heras als comandaments de la cuina i Eva Arbonés com a cap de sala, aquest local translúcid, que respira l’ambient renovat del Born, és una aposta interessant que dóna identitat a un barri amb prou personalitat. Sota la taula alta on menjo, de ben segur que hi ha la petjada de Rafael Casanova i l’ombra funesta del primer dels Borbons.
A mi me l’ha fet descobrir en Gerardo, bon tastador de restaurants i, com a bon madrileny, acostumat a menjar en magnífics locals asturians.
El Llamber no és un restaurant típic astur. Francisco Heras ha aconseguit maridar la cuina de les seves contrades amb la cuina apresa a elBulli, a La Broche de Miami i a l’Arola de l’Arts. Un exemple d’aquesta fusió són les patatines de cabrales amb praliné d’avellanes, picada d’ullet bable a les braves de l’Arola.
També és magnífic el salmó marinat a casa amb cítrics, gingebre i gelat de gingebre. La boca s’omple de frescor. I cal enaltir també l’entrecot de vaca vella amb brases. Reconec que aquí em vaig deixar endur pel classicisme. Esclar que s’hi pot menjar una taula de formatges o d’embotits. Però al Llamber els meus deutes pendents són d’un altre caire. Quan vaig a un restaurant que m’agrada, sempre em queden deutes més propers a l’ànima que al cos. Són deutes d’una magnífica sonoritat, com una fondue de parmesà amb llagostins i espàrrecs de marge, una terrina de foie gras casolà amb albercoc, un bacallà fresc amb guacamole, o un botifarró de Burgos amb sepionets.
Uns són de pica-pica, d’altres de platillos. Els últims són llambiotaes (llaminadures), com un pastís de poma a la sidra. El celler és extens i s’agraeix trobar DO allunyades de les suades Rioja i Ribera del Duero. Ah, i confesso que em vaig prendre el primer plat amb una caipirinha. El matí havia sigut atrafegat i necessitava una dolça porció d’alcohol.
