Restaurants italians a Barcelona amb reserva online

Em rep una pissarra amb sis cerveses artesanes, cinc de catalanes. És el verí oficial d’Il Birrino, un petit espai que desconcerta, perquè al costat de la llista de birres hi ha una altra pissarra amb pasta i entrants. Cervesa artesana i puttanesca? On m’hi he d’apuntar? D’un espai minúscul, al costat de la barra, en surt l’Emanuele de Angelis: italià, atent i amb una destresa increïble per moure’s en la capsa de llumins de la cuina. Ha aconseguit que Il Birrino sigui un híbrid perfecte de cerveseria artesana i restaurant italià casolà. T’hi pots quedar 20 minuts o dues hores, però hi tornaràs. Primer, perquè la selecció de birres en rotació, tot i que curta, és impecable i està adaptada a diferents paladars. Segon, perquè el lloc és autèntic: decoració reciclada i xup-xup humà. I tercer, perquè l’Emanuele és un dels millors cuiners que s’han creuat al meu camí. Té la mà trencada amb els guisats de la nonna i és un mestre de la pasta: la fabrica davant dels nassos del client i la prepara amb coneixement de causa (increïbles espaguetis amb vodka, rematats a les entranyes d’un formatge parmesà gegant). A Il Birrino només se li pot fer un retret: et mortificaràs per no haver-lo descobert abans.

Inaugurat el 1974, premi FAD d’interiorisme, la història d’Il Giardinetto va estretament lligada a la Barcelona creativa de finals dels 60 i principis dels 70, encara que el seu naixement va ser just en l’instant en què les residències de cap de setmana van aniquilar el moviment de la Gauche Divine. El 2004, Poldo Pomés, fill del fundador, Leopoldo Pomés, va agafar les regnes del restaurant per oxigenar-lo, amb dues idees clares al cap: restaurar la carta i ser fidel a la màgia estètica que el va fer emblemàtic. A Il Giardinetto es respecta la temporalitat dels productes, carxofes amb ous a l’hivern, o tallarines amb trufa blanca a la tardor, i es respecta el llegat Correa-Milà.Però la fidelitat no està renyida amb la modernitat i, per seguir el signe del temps, Poldo va decidir allargar la barra del bar i la va obrir al carrer, animat per l’auge dels platets de barra –minibiquini de foie gras en cruixent de pa de mel i espècies o roques de parmesà amb làmines de mortadeŀla de Bolonya i bresaola marinada– i per l’auge del gintònic i de les copes llargues sota cels sense estació. S’hi està tranquil, a la barra, compartint destiŀlats amb iŀlustres companys, on es parla, sovint, de literatura. Vaig sopar una burrata amb ametlla torrada i tomàquet sec macerat, un tàrtar de tonyina picant amb vinagreta de soja i gingebre, i de postres, bola de coco amb taronja amarga. I per beure, un gintònic de Seagram’s. Un cop a baix, vaig dubtar entre una caipirinha, un mojito, un còctel Marga

El Buongiorno ja és un clàssic de la bona pizza a Barcelona. Molt abans que arribés el furor per aquesta peça fonamental de la cuina italiana a la nostra ciutat, Giuliano Lombardo engegava amb aquesta proposta que originàriament era una 'focacceria' i una pizzeria al 'taglio' ('a talls'), tendència que just ara s’està imposant. Va ser aleshores quan aquest cuiner de la Ligúria va decidir convertir el seu local en una pizzeria amb alguna proposta de pasta. De la bondat de la pizza en parlen els parroquians, que són molts, sobretot de nit i ara encara més que comença el temps de les terrasses. Hi troben una massa elaborada diàriament, fina i guarnida amb productes de bona qualitat per donar el vermell, el verd i el blanc característics d’una pizza. Tot i que no només són tricolors, les pizzes que serveix el Buongiorno. Les blanques, sense tomàquet, són una alternativa molt interessant, on destaca la genovesa, amb pesto, pernil dolç i cirerols, i la carbonara, amb ou, bacó i parmesà. Són dues pizzes diferents a les quals també hi podem sumar la que porta gorgonzola, xampinyons i 'spek', el pernil fumat del nord d’Itàlia, tan diferent del nostre ibèric. Les pizzes ‘vermelles’ són les més conegudes, començant per la margarida, que és la primera que va portar formatge a Nàpols i que va ser creada en honor a la reina Margarida de Savoia, que visitava Nàpols i a qui van voler complimentar formant els tres colors de la bandera italiana. És recomanable començar amb un assortiment va

Al Murivecchi, tant es pot apostar per la pizza com per la resta de la carta, que inclou tot allò que ha de tenir un restaurant clàssic italià. Com a entrants no hi falten els làctics com 'mozzarella', 'burrata', 'scamorza', amanides i 'antipasti'. Carpaccios, opcions de pasta a tort i a dret, nyoquis, 'risotto' o tàrtar de vedella tampoc no falten a la carta i menú diari.

El restaurante Raffelli cuenta con un equipo altamente preparado y con un gran interés en elaborar la cocina italiana en la que están volcados, ofreciéndote ricas y modernas creaciones en las calles más famosas de Barcelona.

Ambiente rústico, y de una decoración al más puro estilo italiano tradicional. Oferta culinaria basada en la alta cocina italiana y en los productos de la más alta calidad...

El restaurante la Gioconda es un restaurante familiar de exquisita cocina italiana situado muy cerca de la estación de Sants. Su carta es muy variada y recoge las mejores recetas de la gastronomía italiana donde no faltan deliciosas pizzas y distinguidas pastas frescas. Todas sus materias primas son de primera calidad y sus platos están cuidadosamente elaborados y presentados. Alguno de sus platos más notables son el Carpaccio de buey con rúcula y parmesano o el Tagliatello di frutti di mare. La Gioconda es un restaurante pequeño pero muy cálido y acogedor. Está decorado con diversas obras del genio florentino Leonardo Da Vinci que crean un ambiente íntimo y familiar. Con unos precios muy asequibles, es el restaurante ideal para ir en pareja o con amigos para y disfrutar de una magnífica velada en cualquier ocasión.

Val la pena, el 'fast-food' italià? Sí, si entra una cadena com PolentOne, un local de menjar ràpid que exporta al món fast allò 'slow', la polenta (pasta feta de blat de moro, típica del nord d’Itàlia):  “És menjar bo, barat i que omple”, explica en Jordi Bofill, copropietari del local amb en Gigi, italià de la Llombardia. Al país de la bota hi ha 11 polentones, però només funcionen per emportar-se el menjar: els dos socis van agafar un local de l’avinguda de Gaudí –acumulant pols durant 40 anys al costat de la Sagrada Família!– i l’han reconvertit en un acollidor restaurant ràpid on hi penquen els propietaris. Del menyspreat blat de moro –aquí va anar directe d’Amèrica a la cort de porcs– en va sortir un plat popular que ells preparen en dues versions: la polenta bramata, la més comuna, i la taragna, que inclou formatge en la cocció i porta també blat sarraí. El menú, amb amanida caprese o verda (tot el producte base és italià) surt per 10 euros beguda i tiramisú inclosos. El plat de polenta es pot amanir amb una quinzena de salses: a l’estiu és bo, però al pic de l’hivern, un bol calent de polenta, puré semisòlid i de gust suau, cobert de salsa de cérvol, de llebre o de senglar, revifa l’esperit. I per cert, si us l’emporteu a casa, heu de saber que amb la polenta reescalfada es produeix l’efecte paella: la del dia després és deliciosa! Si voleu fer un àpat de 'pisto', demaneu la polenta i abans l’amanida de bresaola amb ruca i pecorino, senzill pecat.

Fusión mediterránea e italiana en Las Ramblas