Un restaurant gallec que es diu A Garrotxa? "A Galícia, una 'garrocha' és l'arrel gruixuda d'un matoll anomenat 'uz', que es feia servir per fer carbó, una matèria primera fonamental", m'explica en Jesús Pérez (sala), copropietari d'A Garrotxa (Avinguda de Rio de Janeiro, 135) amb la seva parella, la Manoli Rodríguez (cuina), que regenten des del 1990. "El primer propietari va escriure el nom de 'garrocha' malament i així es va quedar el cartell", riu Rodríguez, davant aquest nom híbrid entre la Catalanya i la Galícia profundes.
No és que A Garrotxa sigui un secret pels veïns, sinó pels forans de Nou Barris. Som en un d'aquells restaurants descentralitzats amb una relació qualitat-preu extraordinària, i que existeixi tan lluny (però tan a prop) de la gentrificació de les braves de disseny i els tàrtars d'alvocat i salmó emfatitza el seu valor.
Demano espàrrecs a la brasa amb romesco (pràctica de risc, sovint castigada amb una merda oliosa i escarransida als menús de migdia). Aquí és, ni més ni menys, que un plat d’espàrrecs amb sabor de brasa perquè els han fet a la brasa –el forn de llenya et mira mentre pagues a caixa– i amb un romesco fiable. De segon, unes croquetes de bacallà enormes i substancioses, fetes de la casa, amb equilibrada proporció de cremositat i bacallà, i que van acompanyades de verdura escalivada i aquelles patates tan bones que només saben fer els gallecs.
De carta, especialitats tel·lúriques són la 'sartén de zorza' –daus de porc adobats i macerats amb patates– o el 'botillo', embotit emblema del Bierzo: intestí de porc farcit de costella adobada de porc i rostit, amb patates. Per poc més de 20 euros això és un festival d'alta intensitat.
