On menjar bo i barat a Barcelona?

La segona vida de la Bodega Montferry és on hi hagué el Bar La Montañesa, "un local que durant els anys noranta es va reconvertir en un bar de menú, però que en origen era una bodega. Tot canvia per seguir igual: mantenen els preus populars i una extraordinària relació qualitat-preu. Que et salta a la boca quan menges un entrepà de mollete de fricandó (4'75 €) o d'albergínia confitada amb xampinyons i salsa romesco (4 €). I per descomptat, un repertori de cuina per bodega breu, però per sucar-hi pa i fet al moment: capipota i tripa, mandonguilles amb calamar, orella amb cigrons... Alegria! 

En Bernat Dalisay, nascut a les Filipines, va arribar a Barcelona fa 25 anys, quasi els mateixos que hi ha estat treballant de cuiner. En va passar 11 treballant a una marisqueria, i els 11 següents cuinant al Gelida, un dels grans restaurants populars de Barcelona. Bo de Bernat, obert l'estiu del 2002, és el seu restaurant propi. Segueix el mateix esquema: casa de menjars familiar a preus populars, amb una llarguíssima carta de cuina catalana i tot elaborat des de zero. 

I la va encertar: la gent omple el local amb tot el senderi del món. Perquè per 15-18 euros, només carta, això és una festa major del xup-xup, el guisat i el vi bo a doll. Sí, hi ha les mítiques galtes de porc –meloses i amb la crosta torradeta– i tot el repertori conegut, però també collita pròpia, com unes croquetes de fricandó brutals. 

Un restaurant gallec que es diu A Garrotxa? "A Galícia, una 'garrocha' és l'arrel gruixuda d'un matoll anomenat 'uz', que es feia servir per fer carbó, una matèria primera fonamental", m'explica en Jesús Pérez (sala), copropietari d'A Garrotxa (Avinguda de Rio de Janeiro, 135) amb la seva parella, la Manoli Rodríguez (cuina), que regenten des del 1990. "El primer propietari va escriure el nom de 'garrocha' malament i així es va quedar el cartell", riu Rodríguez, davant aquest nom híbrid entre la Catalanya i la Galícia profundes. 

No és que A Garrotxa sigui un secret pels veïns, sinó pels forans de Nou Barris. Som en un d'aquells restaurants descentralitzats amb una relació qualitat-preu extraordinària. Demano espàrrecs a la brasa amb romesco (pràctica de risc, sovint castigada amb una merda oliosa i escarransida als menús de migdia). Aquí és, ni més ni menys, que un plat d’espàrrecs amb sabor de brasa perquè els han fet a la brasa –el forn de llenya et mira mentre pagues a caixa– i amb un romesco fiable. De carta, especialitats tel·lúriques són la 'sartén de zorza' –daus de porc adobats i macerats amb patates– o el 'botillo', embotit emblema del Bierzo: intestí de porc farcit de costella adobada de porc i rostit, amb patates. Per poc més de 20 euros això és un festival d'alta intensitat. 

El concepte de Pibä –quin nom més curiós, sembla que tornem a l'era de Mötley Crüe, quan anava tot en dièresi– és senzill i efectiu: un bar-restaurant que et serveix en una cistella broquetes (algunes fetes a la brasa) acompanyades de patates fregides i que t'has de menjar amb les mans (el concepte recorda una mica els antres de la costa de Guirilàndia que et posen en una cistella pollastre a l'ast i patates per menjar amb les mans). 

La diferència és que aquí el producte és òptim, la cocció al punt, i les patates fregides boníssimes. PiBä és l'invent d'un cuiner argentí d'alta volada, en Daniel Tolosa, que volia "oferir un producte gurmet a un format simple i descontracturat", explica. Per poc més de 15 euros et pots firar unes broquetes d''entraña' amb salsa criolla i escalunya caramel·litzada, cervesa i patates fregides, per exemple, i el menú de migdia (amb empanada ben feta inclosa) és molt recomanable.   

Menjars casolans. Ja són pocs els llocs que poden definir-se així, com Can Vilaró. Un històric, un clàssic. Ubicat davant el renovat i Mercat de Antoni, el Sisco i la Dolors reben diàriament com a casa tota una legió de clients fidels que ja saben què escollir. Pel calendari, es podria dir que és un autèntic lloc de cuina de mercat, però agrada més l’etiqueta, menys usada i més concreta, de menjars casolans. 

I deu ser un dels restaurants seriosos de Barcelona -amb tot fet des de zero i producte d'escrupulosa temporada- on es menja més be de preu a la carta. Amb 15 euros per gastar, això és un festival de faves a la catalana i peus de porc amb bolets, per esmentar un recorregut.  

Aquest és un petit miracle: el Bocatini és un bar de barri en un lloc on no hi ha barri, diu en Javier Aragón. Amb preus de barri i una qualitat notable. I una oferta gairebé inèdita a la ciutat: el plat combinat a la carta. A partir d'una base que esculls –botifarra, lacó a la gallega, calamars a l'andalusa...– hi afegeixes dues guarnicions –mongetes verdes amb pernil, truites variades, croquetes d'ibèric, ensaladilla russa, rovellons a la planxa...– i acabes menjant bé i ràpid per 11 euros, beguda inclosa.  

La qualitat és bona i saben què fan. Botifarres i salsitxes són de Calaf, la xistorra és de Navarra de la de veritat, i els calamars a l'andalusa i el peix del dia són frescos. La planxa del bar està impol·luta, i cada matí l'Asunción Alonso prepara les guarnicions. El bar és una preciositat vintage de bar polit aturat en el temps, i el tracte és familiar, de segona casa. 

Contra el mal cos que un pretès gran restaurant italià et clavi 15 euros per mitja bossa de pasta precuinada, us podeu regalar un migdia o una nit al Brera: un bar restaurant d’italianitat austera però total, arrecerat en una cantonada d’Hostafrancs. Un cop de puny petit i sense artificis, però orgullós: 12 referències, entre antipasti i nyoquis, “tots fets des de zero”.

El va obrir el Mirko Italiano (de Milà!, triple carambola) a finals del 2018, i el gener del 2019 va decidir convertir-lo en “l’únic bar de nyoquis d’Europa, que en tingui jo constància”, riu. Italiano: “El nyoqui és una pasta que porta ous, farina i patata. La meva recepta té una massa de només patata i farina, amb un toc especial”, explica. I caram, és cert. Després d’examinar una carta breu però temptadora trio un platàs de nyoquis de ragú –impecable, amb més carn que salsa, com ha de ser–, que surt per deu euros. Qualsevol que hi entengui, sap que un plat abundant de pasta feta a mà amb salsa casolana per deu euros és un regal. 

Una parella de francesos residents a Barcelona han obert un take away a la francesa, com si estiguéssim a París. En col·laboració amb la xef francesa Chloe Saasa, s’ha elaborat una carta on el protagonisme és per a les quiches (de verdures, de raclette, de salmó i espinacs, de patata i ceba,...) que es poden acompanyar amb amanida com a pack per dinar.

Poca broma: el 2022 van guanyar el premi a la Millor Quiche del Món, un guardó que atorga ni més ni menys que l’Associació Francesa per la Protecció de la Quiche (APQ). Tenen una carta de quiche molt àmplia i que s’adapta als productes de temporada, amb unes vuit opcions diferents. I l'oferta té una qualitat preu immillorable: tenen un menú en oferta que, per 11'90 euros, té una bona crema calenta i un bocí de quiche generós amb aigua i una amanida. Els caps de setmana, el preu del menú puja dos euros, però en una zona com el Born, això segueix essent tracte d'amic. 

Just al costat del pont de Vallcarca, la bodega cooperativa La Riera és un bar de barri, obrer i anarquista. No tingueu por: aquí tothom hi és ben rebut, i les canyes són de cervesa bona i ben tirades. Si n'esteu farts de sentir-vos un sac de diners amb potes que l' 'stablishment' sacseja a l'inrevés per cobrar-vos hamburgueses a dotze euros i vermuts a quatre, aquest és el vostre lloc. 

Allunyat del brogit urbà i turístic, aquí hi trobareu una bodega de tota la vida amb caliu i un gens dissimulat i saludable esperit anarquista: tot just entrar, la bota de vi crida "Prou enderrocs and remeber: Gaudí hates you!". Per beure, vi i vermut a doll, vi d’ampolla de cooperativa i ecològic, cerveses artesanes, ratafia, sucs ecològics… I tot fet al territori català. Per menjar, una carta de bons entrepans, tapes i amanides (on es privilegia el fet vegetarià: fan la seva pròpia sobrassada vegana), a preus populars. Sovint hi trobareu concerts en format de butxaca, festes i karaoke. 

La israeliana Shira Ben Shitrit és la 'jefa' d'A Tu Bola Gourmet Food, un minúscul restaurant que refon el producte de proximitat i sovint ecològic en forma de plats combinats d'imaginatives mandonguilles, on es pot triar pilota i l'acompanyament.

La Shira explica que la inspiració per a fer receptes de boles tant imaginatives –i saludables– com la bola Lenduri (llenties tandoor amb carbassó i 'tzatziki') prové de la cuina d'estil marroquí de la seva àvia (i es nota, perquè això és un lloc de menjar ràpid, però on es nota el carinyo'). Tres enormes boles de xai especiat –tenen moltes varietats vegetarianes– més uns fideus –d'arròs, extrafins– saltats amb verdures, costen 12 euros (copa de vi bo inclòs, i una bola de xocolata per postres). Si seieu a la barra que mira al Raval, espectacle assegurat. 

La pizza napolitana ha de ser popular. Aquesta és una regla que en una ciutat on l'adjectiu gurmet prolifera, sovint falla. Però a Zia Carolina això s'acompleix fil per randa. Al bell mig del renovat eix de Pere IV, dos germans napolitans, l'Antonio i en Ciro, han posat mans a la massa per oferir una pizza napolitana de molt bona qualitat-preu.

El local és auster però agradable, i en Ciro prepara les pizzes amb una rapidesa i habilitat que sembla sobrenatural. Si no hi ha massa cua, en uns escassos tres minuts us traurà del forn pizzes com la Diavola, amb una generosa ració de bitxo i salami de Nàpols. La massa compleix el requisit de vora gruixuda i alveolada, i els ingredients són bons, estirant al màxim el que permeten uns preus d'entre sis i nou euros. Esclar que també hi ha un apartat pizzer amb un parell de receptes exuberants que piquen més alt.  

Què és un 'dumpling' –o una 'gyoza' o un 'bao' o un ravioli...– sinó una versió diferent del mateix? Aquell arquetips universal de peça de massa farcida (dieu-ne 'empanadilla' o farcellet o 'shaomai') que sovint es menja amb la mà i s'empasses d'una sola mossegada de plaer.

A Dr. Zhang s'han especialitzat en el farcellet xinès (encara que ells no ho siguin). I pots veure com et porten, de la cuina a taula, peces tant variades i poc ortodoxes com els farcits d'ànec o els fregits amb curri. No tenen cap problema a fer, per exemple, un 'wan ton' de Halloween farcit de carabassa, moniato, curry i salsa agredolça. La pasta és bona i casolana, el farcit fet amb cura. I quasi cap plat passa dels set euros. L'extraordinària relació qualitat-preu i la cura del menjar és tota una declaració de principis. 

La comunitat vegana internacional ho té clar: CactusCat Bar és el millor restaurant vegà del món. Així es va considerar l’any passat a través de Happy Cow, l’aplicació més utilitzada entre els vegans. Hi ha tres factors que fan que aquest restaurant sigui especial: menjar casolà de qualitat, bona relació qualitat-preu i molta personalitat. A la carta de CactusCat Bar hi apareixen també plats internacionals com la lasanya i el carpaccio, però sempre elaborats amb productes de proximitat i certificat ecològic. El seu menú de migdia, per relació qualitat-preu, és bastant insuperable. Les parets acostumen a acollir exposicions d’artistes locals.

Pocs llocs trobareu com aquest: un viver cultural que es dedica a promoure cultura emergent i amb una proposta gastronòmica tan curosa com la seva programació. Aquest antic garatge és un restaurant diàfan, que disposa d’un escenari per on desfilen propostes sovint encreuades amb la gastronomia: com una graellada argentina amb poesia i cúmbia!

Un migdia de cap de setmana qualsevol t’hi pots endrapar un meravellós entrepà 'pepito' mar i muntanya –amb tonyina a la planxa, cansalada, taperes i pebrots de Padrón!– i una ensaladilla russa impecable, mentre la ressaca es dissol en un balsàmic concert de tango electrònic. Tot a preus arranats: per 15 euros, cap a casa contents. 

Cal celebrar l’èxit d'un lloc com The Last Monkey. Aquest baret cantoner ha fet una feina excel·lent, sense pretensions i dedicada al barri: tapes asiàtiques i fusió mediterrània pel mateix pressupost amb què un aborigen pot anar a menjar al Vilaró. El xef italià Stefano Mazza –dels Alps, territori de contundència i sabor– coneix molt bé Barcelona i el mestissatge amb Àsia. 

Mazza ha bastit una carta curta i saborosa on el sud-est asiàtic s’empelta de tocs italians, o a l’inrevés. D'exemples saborosos en té a cabassos: unes esplèndides gyozes cèsar: farcellet d’enciam i gyoza amb salsa de carn, gingebre i parmesà, un platàs per menys de 6 euros. I el gran èxit de la casa són unes albergínies confitades amb soja i oli, amb salsa de xili dolç, a 4'90. Tapejar aquí us portarà records de quan estàveu pelats i per mil peles fèieu festa, a base de braves cabrones i xoriços infernals.