És per a nostàlgics. Nostàlgics d’aquells finals dels 60 i els 70, quan sorprenia i agradava tot el que vingués de fora, allò que fos novetat. Plats que molts van conèixer visitant Perpinyà per veure el prohibit L’últim tango a París. I a més de per a nostàlgics, el Bianco Noir –engegat fa dos anys per la francesa Virginie i l’italià Cristian– és freqüentat per aficionats i actors de teatre. Perquè recorda d’alguna manera allò que succeeix entre bastidors. Els seus murs van ser pintats per artistes, la seva música és ideal per acompanyar un bon dinar o sopar: bon jazz i chill out. Però l’important, a més del bon ambient, és la seva proposta.
Ofereixen la possibilitat de tornar a assaborir patés à l’ancienne, casolans, i unes rillettes de porc o d’ànec superbes, obra de la Virginie, com les tapes, algunes de les quals sobresurten, com els musclos que prepara en escabetx. En visites recents no vam poder evitar repetir la quiche de porros, amb la massa preparada a la cuina, suau, crocant i de saborós farcit. Amb la quiche, la Virginie sol saltar-se cànons i de vegades hi afegeix una mica de les rillettes, un paté de carn esfilagarsada, plat típic de la zona de Le Mans. Sovint en el menú trobem polenta, unes vegades amb tomàquet i tonyina i d’altres amb formatge gorgonzola o altres variants, i pastes al forn.
En la carta destaca un bistec tàrtar, tallat a ganivet, exquisidament assaonat amb bona mà. El celler és dinàmic, perquè en Cristian va tastant molts vins, per buscar els que s’adaptin a la seva oferta senzilla però saborosa i de preus raonables. Els serveixen a copes, respectant la seva condició de bar de vins. No espereu grans ofertes de postres. El cafè es pot prendre a la seva àmplia terrassa –on també s’hi pot menjar–, operativa tot l’any. Ideal per abans o després del cinema, del teatre i per a nostàlgics. Però també per als que busquen bons moments que no siguin de cartó pedra, encara que la simpàtica carta està escrita en un cartró.
