Un cartell d’en Barceló d’una de les darreres corrides de José Tomás al damunt d’una rastellera de pernils Joselito. Barra de marbre, rajoles hidràuliques de sanefa profunda, sostres alts, ambient modernista. Els cambrers són educats i atents i en Carlos, un dels hereus del negoci familiar (hi són des del 1964!), s’encarrega de transmetre’t la carta com cal, amb gràcia.
El Bonanova és un restaurant que traspua classe pels quatre cantons i la cuina està a l’altura de les circumstàncies i del preu, que pica: 60-70 euros per barba. La carxofa la fan confitada i a la brasa, badada com un flor: la primera de l’any i una delícia. La seva ensaladilla és esponjosa i amb pocs elements (un tel de ceba, un fil de pebrot, patata, sardina, xips de moniato) l’encerta.
Amb la tripa de bacallà i capipota fan un cim: costa trobar-ne i és ben bé l’apoteosi de la untuositat, amb una samfaina que li va molt bé per contrapuntar l’excés. L’arròs de colomí gairebé em fa saltar les llàgrimes: dels millors que he tastat mai. Tot el vol d’una au –i la vermellor de la seva carn– capturat entre grans enfosquits per trompetes de la mort: cuina de nivell, memorable. Molta categoria. Estalvieu o robeu, és igual, però aneu-hi.
