L’arròs, pels catalans, pot ser somnífer i monolític: una cassola com una roda que t’endrapes després d’una amanida i et deixa grogui fins a les set. I sempre és notícia que un valencià faci arròs aquí: un exemple d'això és el Cruix, del castelloní Miquel Pardo. Obert el 2017, Pardo explica que després d'anys treballant en Michelins li venia de gust crear un lloc on menjarien els amics. Com a bon valencià, el que més els uneix és la paella al centre, la cerveseta, la diversió i la curiositat. Com l’obús de la cançó –sona rock castís sense manies–, esclata en una carta de platets/platassos difícil d’oblidar.
Cruix fa cuina popular estudiada en alta gastronomia i és tota una institució, ja. Pardo no ha volgut que la paella sigui un destí final per se sinó un plat important, i ha disposat com a oferta única dos menús de degustació de deu passes que és per treure’s el barret. I que sempre, sempre, finalitzen en un arròs com a punt culminant de l'àpat. De traca fallera: la croqueta d’ànec de Pequín –cremositat amb l’au rostida i lacada i cremosa, puntuada per kimchi i menta– i un bistec tàrtar a la cubana, que precedeixen un taco d'escrita (que també es pot dir rajada). Cedeixo la paraula a Pardo per parlar d’arròs: "Treus la paella, jugues amb la cullera, gaudeixes d’un arròs finet i sec, en cada cullerada t’emportes el mogolló de sofregit socarradet, amb tota la potència del caldo. En una cullerada ho notes tot'. Paella pura; no pas en recepta sinó en esperit. Sí, aquí només hi ha un únic arròs de temporada, el que fa de colofó. Però a fe de Déu que la clientela aprecia tot el que ve abans, exquisit, i sap que el final serà feliç no, sinó extasiant.