Els bars de barri tenen una èpica quotidiana: si s’hi menja bé, s’hi menja el doble de bé perquè és de barri; és així. Ara bé, el bar de barri de l’'upper' Diagonal existeix, encara que en lloc de l’èpica de l’esforç sovint té la malenconia de la decadència. Sobretot al Putxet, on conviu el restaurant car amb la 'fritanga' interclassista, i el marge per al bon menjar popular és magre. Deu ser perquè la majoria dels veïns tenen segona residència i el divendres foten el camp. Ves per on, al Putxet hi ha obert una casa de menjars, de formes populars però esperit gurmet, sang i brou nou que reclama tanda entre les braves momificades i el luxe on el 'maître' és el cosí de Dràcula. El Dinou, a Buscarons, obert fa un mes, ve a reclamar el títol del bar de barri al Putxet-Sarrià. La seva propietària, la Nuria Gómez, camina entre dos mons: “Estudiava al Liceu Francès, però durant tretze anys vam anar un mes al poble de la mare a Cazorla, on fèiem la matança. Quatre porcs en un mes. Això em va donar una perspectiva de la vida versàtil”, riu.
Gómez s’ha guanyat la vida com a comercial en projectes editorials d’alta tirada, però també com a cuinera: té estudis i ha treballat en alguns dels grans càterings del país (prefereix no deixar anar noms “per fugir dels tòpics de l’alta cuina”). “I sempre que he tingut un canvi de vida, m’he posat a cuinar”, diu. Aquesta vegada, a mata-degolla: El 19 és un 'one woman-bar', producte escollit on tot surt d’una cuineta on ella entra i surt, fent de cuinera i tavernera. El tracte és de casa de menjars: hi ha la carta i els plats del dia i el que vulgui el client com a apartat no escrit, bé demani una senyora amb abric de xinxilla caldós de llamàntol o un paleta que vol botifarra esparracada.
La cosa va de cassola selecta i producte escollit: el bacallà ve del mercat de Santa Caterina, la pasta de Celentano, les verdures d’Ordal, la botifarra i els ous de Calaf. No l’espanta cuinar sola, sobretot perquè té “l’experiència de cuinar per a cent persones en festes particulars”. I aquesta és una carta rica en el que falta al barri: “salses bones, fumets i brous són la meva especialitat”. Tapes, cassoles –platillo de l’Empordà i arròs–, producte top i pasta estructuren una carta sense menú.
Contra la brava en sèrie, ella proposa una patata gallega amb allioli d’all negre brutal. I res millor per fer boca que una amanida de tomàquet i bonítol directe de Casa Debasa, galleguisme de solera. “La meva àvia cuinava als pavellons de caça dels pijazos de Cazorla, i jo sovint per als jugadors del Barça”, deixa anar. No té pèls a la llengua, ni complexos a la cuina.
Sorprèn el seu arròs amb magret d’ànec –derivació sucosa i deliciosa del brut de l’Empordà–, mar i muntanya amb gambeta fresca i magret d’ànec sucós en lloc del costelló, i ceba confitada sencera a més del sofregit fosc. Amb un peu al carrer i l’altre a l’aristocràcia. Com la cuinera, vaja.
