Dino amb Quim Monzó a Can Boneta, i com que li agrada menjar –això sí, cuina allunyada de la tecnoemocionalitat–, li demano que em recomani una sèrie de restaurants. Disposat a seguir amb fidelitat la ruta Monzó, el primer restaurant que trio és un xinès anomenat He Cheng, on vaig amb l’Álvaro Colomer, escriptor excel·lent, disposats a fer amb els bastonets xinesos un nou capítol de La guerra de les galàxies.
En Monzó m’ha dit que és el millor xinès de Barcelona. I encara que la decoració no sigui gaire diferent de la dels restaurants xinesos blanquejadors, la veritat és que s’hi menja de nassos. La carta és extensa, extensíssima, i sempre és millor anar-hi acompanyat o en grup per tal de tastar exquisideses en racions generoses. A la dona del menjador se l’entén poc, per no dir gens, ja que empra unes eles en lloc d’erres que semblen geminades.
Demanem uns niangao, pasta d’arròs fregida amb cansalada i xampinyons, unes guo tie, crestes de carn a la planxa, ànec fumat, que serveixen cruixent i tallat con un rosbif, i cranc rostit amb pebre. La cuina té l’aroma del foc, o sigui, que la mà de cuiner elabora amb destresa les comandes i el sabor és exquisit, sobretot la pasta melosa i gruixuda dels nian-giao i el cranc de closca picant, encara que seria injust no destacar les altres eleccions.
La carta, com ja he dit, és extensa, i m’han quedat ganes de tastar tripa de vedella a l’estil xinès. Per als més valents –i amb la cuina la valentia es demostra menjant–, hi ha la possibilitat d’elegir unes llengües d’ànec, una amanida de medusa o una mini fondue de sang de porc, per posar tres receptes que demanen una atenció a part.
En Monzó té raó. Al He Cheng s’hi menja molt bé. Hi podreu fer un àpat a l’altura de les cuines de la Ciutat Prohibida. I amb una cervesa xinesa, una Tsingtao a la gola, un surt del restaurant amb l’esperit de l’últim emperador
