Un magnífic exemple de restaurant libanès no folklòric és el Iakni. Dos germans del país dels cedres –el tòpic em cremava–, en Ralph (enginyer) i en Miguel (publicista), no venen motos: Iakni vol dir ‘cuina casolana’. El local, a Sant Antoni i a preu de veí, és un cop de puny blanc i balsàmic –“aquesta és una cuina que se suposa que t'ha de relaxar”, diuen– on han volgut “presentar les versions originals del que mengem a casa; tot ho fem nosaltres des de zero, i el que no sabem fer, doncs no ho fem”, explica en Ralph. Ni microones, ni fregidores ni hummus de remolatxa. Aquí el puré de cigrons és espès, i el babaganuix és més proper a l’escalivada que no pas a la crema indeterminada. La carta és curta: tres menes d’hummus i un apartat de 'mezzés': les tapes libaneses, vaja –amb un falàfel esplèndid, suau, saborós, cruixent i no ressec, un tabule balsàmic i kebes (croquetes)–, i entrepans excel·lents. Per compartir (o no), i per 15 euros us atipareu com uns lladres.
De fet, reflexiona en Ralph, “aquesta cuina mediterrània d’espècia suau i poc picant, com la vostra, es cuina millor aquí que allà. Teniu sis varietats de cigrons! Nosaltres dues!”
