Aquest restaurant està tancat.
Un dijous qualsevol, asseguda a la barra de La Costurera, el xef em canta els cinc plats del dia. Ho fa amb una veu tranquil·la i s’esmerça en els detalls. En trio tres: una amanida de nabius amb maionesa de xiitake, una crema de carabassa i una quinoa cuinada com un risotto.
Per beure, em serveix una copa de montsant. Estem ell i jo sols: potser és massa aviat, potser és que només fa quatre dies exactes que ha obert, potser és que ningú imagina que a l’entrada d’una acadèmia de costura de la Ribera s’amaga un lloc tan autèntic. Jo tampoc no ho esperava. De fet, la sensació que tinc és que m’ha convidat a dinar a casa seva. Somriu i m’agraeix el compliment: “Això és el que busco perquè no m’agrada la paraula ‘restaurant’. La meva proposta és molt més informal”. Devoro l’amanida, servida en un bol preciós. “Vols una mica de pa? El fornejo cada dia”. Accepto l’oferiment. En acabar el primer plat, el Felipe em planta la crema de carabassa dins d’un vas de ceràmica negra amb una cullereta a joc. Hi poso mousse de coco?” Sí. “Unes làmines de coco?” També. “Un mica de ceba deshidratada?” Sisplau. Quan acaba el ritual, la remeno i la tasto. Deliciosa.
M’explica que la seva cuina és eclèctica i que li va la fusió. “Vaig treballar amb un xef tailandès”. El perfum de la crema ho delata. Arriba el torn del 'quinotto'. Mentre frega plats a l'aigüera, li pregunto per què té aquell punt entre picant i fumat. És pel 'merquén', una espècia típica del nord de Xile. “Sóc d’Iquique, prop de la frontera amb el Perú”. M’encanta aquest nou sabor. I sí, ho confesso, li demano més pa.
Arriba l’hora de les postres. Avui toquen unes maduixes banyades amb xocolata, i llavors recorda amb gratitud el seu stage a l’Hotel La Florida, al Tibidabo. Els primers cursos de cuina, però, els va fer a San Francisco d’amagat de la família. “Volien que estudiés alguna cosa més tradicional, però finalment vaig imposar la meva vocació”. Em convida a un xarrup de pisco sour amb gingebre fresc ratllat. Ell també se’n pren un. “Els petits detalls sempre marquen la diferència”. Assenteixo. A La Costurera si vull cafè me l’he de servir jo mateixa (i qui vulgui cervesa de barril, haurà d’usar el tirador). “No tinc més mans”, bromeja el xef. Li agrada treballar sol, sense pressions, al seu ritme. Jo marxo feliç i li dic que un dia hi tornaré a tastar l’'ají' de gallina, una versió lliure de la recepta de l’àvia Julieta Albertina, la seva inspiració des que era un nen. “Vine en divendres, així et tiraré les cartes”. I no, això del tarot no és cap broma.
