La Do

El nord-americà Richard Bies, pastisser de pro –excap de pastisseria a Escribà– seria l’enveja d’un aspirant a 'hipster': barba sumèria i anys de formació i feina a San Francisco i NY. La Donuteria és un petit obrador amb una barra de cafè, excel·lent, i una saleta protegida per murs de pedra de mig metre de gruix (obra vista i acer, als antípodes de 'cupcakelàndia'). “Teniu un menjar fantàstic, però en la brioixeria el nivell cau de cop. A més, sempre havia treballat en llocs de preu prohibitiu”, són alguns dels seus motius.

Ell solet s’enfronta a una producció diària on canvia cada dia el sabor de deu berlines menys una: la de vainilla glacejada, el hit. Què us hi podeu trobar? Doncs una de chutney de mango, coco i curri, però potser la setmana que ve en farà una de crema catalana. Avui, la de poma, béicon i xarop d’auró. Són denses, grans, saboroses, a anys llum de la poca substància industrial: “Sense res que no sigui natural”, assegura. Paradoxa:  és un americà que ven una especialitat ianqui ('doughnut') amb nom català. Resposta: “Sovint ve un senyor gran que va treballar fent Donuts® als 60. Només em demana la massa fregida i res més”. Molt curiós.