Al costat dels cinemes i davant de la perpètua cua del Ramen-Ya –sembla un acudit, el nom, amb l’estona que trigues a poder endrapar-los!–, la Marta i en Sergi van decidir obrir-hi un petit bar familiar, el Gilda. Abans hi havia un bar anodí regentat per xinesos i ells van decidir deixar-s’hi l’ànima per fer-se’l seu: el primer que van fer va ser treure el gotejat de la paret (ai! uix!), després van refer el bany, van canviar la porta i van coronar la barra amb un mirall preciós de finals del segle XIX.
Els pares de la Marta tenien la xarcuteria Betlem (cantonada Girona amb Consell de Cent), així que ja es coneixia la zona i tenia experiència amb el producte de primera qualitat. Va estudiar enologia i va treballar al Cata 1.81, i tot el que ha après ho aplica al seu negoci, que ofereix un biquini trufat tan bo que els l’arrabassen (fet amb mantega de tòfona, pernil dolç i formatge manxego), bombetes de salmorejo (cirerols, injecció de salmorejo i un seitó) o coca pig (mostassa d’herbes, dos medallons de porc, tomàquet confitat amb alfàbrega i germinat de ceba). Són delicadeses assequibles que pots tirar avall amb un glop de vermut Yzaguirre –amb tirador– o, si anem més forts, mig gintònic.
Al migdia tenen una fórmula que consisteix en amanida o crema de primer i un plat de cullera (tripa, mandonguilles, bacallà, escudella) de segon, pa, beguda, postres i cafè per un preu molt assequible. La relació qualitat-preu està molt bé. Tenen una versió pròpia de les patates braves, el timbal del dimoni, que consisteix en una Parmentier de moniato amb una rodanxa de bull negre i salsa picant: boníssim! Canvien la carta per temporada, perquè no s’encarcari. Tenen inventiva i ganes i es nota: la clientela surt satisfeta, ho comenta i repeteix. Que s’escampi el boca-orella, doncs!
