Aquest local està tancat.
Amb el temps, Barcelona haurà de fer un monument a la família Adrià per haver recuperat amb la gastronomia una avinguda com la del Paral·lel. Dins d’aquesta recuperació, restaurants com La Xalada han trobat el seu lloc en un barri, el de Sant Antoni, que a poc a poc es refà d’anys d’ostracisme.
La Xalada és el restaurant de la Isabel Cruz, i tal com indica el seu nom, derivat de xalar, és un restaurant que busca que el comensal gaudeixi amb una carta que marida les tapes amb els plats. A la carta de La Xalada tothom té el seu plat. És una carta transversal i per a tots els gustos. De primer vaig demanar un plat del grup d’Enxalades, una Limenya, que va resultar ser un esplèndid cebiche de corbina i eriçons, molt fresc i potent, amb un perfum de coriandre sense complexos. A qui no li agradi una espècie tan contundent, por escollir La russa, o algun plat del grup Picar i xalar, com uns bunyols, i qui tingui una gana de lladre, una Milupe, que són unes tripes quasi tradicionals.
De segon vaig demanar el Mi centolla, un arròs socarrat amb cabra de mar i cigaletes, acompanyades d’un allioli suau. Aquest arròs, molt gustós, està dins del grup Xalamar, i una altra vegada, perquè hi tornaré, demanaré uns popets i sípia amb pesto d’oliva negre. Qui sigui més caníbal, pot escollir un plat del grup Xalaterra, i decantar-se per un Pisa Morena, un xai amb migas i mojo verd que convida a despertar els sentits. Per postres, i aquest grup estranyament no es diu Xalapostres, em decideixo per un flam de torró i pa de pessic de taronja. Són unes postres interessants, encara que una mica massa contundents pel meu gust.
No prenc cafè i m’acabo el vi, un negre de la casa, satisfet d’haver fet cas a qui em va recomanar La Xalada, una taperia i restaurant que s’alimenta de la passió de la Isabel Cruz i del talent del cuiner Gabriel González.
