Los Inmortales

Vaig tornar d’Itàlia amb el record de la focaccia feta als petits forns de Rapallo. Al paladar, encara m’hi romanien el gust de la focaccia all' olio e rosmarino, el de la focaccia di formaggio o el de la famosa farinata di ceci. Amb aquests tres càntics al plaer, vaig tornar a Barcelona amb la nostàlgia a mil revolucions, i el primer que vaig voler fer va ser anar a un restaurant italià per refrescar les aromes de l’agost. Amb vint anys de vida, el restaurant Los Inmortales és un dels clàssics de la cuina italiana a Barcelona, i té, com a característica, que ha anat incorporant productes locals i globals a receptes italianes. No em venia de gust menjar pasta i vaig elegir dos antipasti i un plat de bacallà. El primer antipasto va ser un cruixent de carabassó i mojo picón, ho reconec, molt poc italià i una elecció massa oliosa, i el segon, un provolone replè de salmó marinat i escalivada. No vaig encertar l’elecció dels antipasti. Hauria sigut millor decantar-me per uns mezzallune, que són uns tortel·lonis de pernil ibèric i carxofes amb mantega de trufa i formatge de cabra, o uns pappardelle saltats amb llagostins, xiitake, favetes i ricotta. Un altre dia. El que sí que va ser un ple al quinze va ser el bacallà rostit amb confitura de tomàquet, gingebre i pebrots del piquillo. Un plat exquisit i molt lleuger, encara que els ingredients facin entendre el contrari, però que va provocar l’exclamació d’un amic que, quan li vaig explicar les virtuts del plat, em va preguntar amb una expressió de Toni Soprano cabrejat: “Però no has demanat el tàrtar que fan a Los Inmortales?”. Em vaig sentir culpable. “De tu sí que en faré un tàrtar”, vaig pensar. Deu ser que sóc molt vulnerable a principis de curs, i vaig pensar que amb amics com aquests qui vol enemics. De postres, un gelat de mascarpone amb fruites vermelles i un cafè.