Diu la web que el Picnic és un local especial. Que tot està fet amb amor i estima, encara que a Catalunya és més entenedor dir amb carinyo. Té aspecte de restaurant de moda, d’allò del Julio Iglesias que deia 'soy un truhán, soy un señor, mitad bohemio y soñador', entre tasca i restaurant, entre contractée i décontractée. El públic és una barreja de turistes i gent jove amb ganes de trobar feina en oficis liberals abans d’haver d’emigrar a Austràlia. L’ambient és molt acollidor.
Amb el Jaime a la cuina i la Tara a la sala, el Picnic ofereix la possibilitat de fer un brunch, una moda que té aspecte de convertir-se en una tradició amb permís dels 'pijos'. Com que m’agrada la modernor, de la carta del 'brunch' escullo unes croquetes de quinoa en forma de dau, molt ben fregides i cruixents. I com que després de Nadal i Sant Esteve és molt difícil passar del mono de la carn, demano l’hamburguesa de carn amb amanida, bacó i patates casolanes encofrades en una paperina. El pa, i s’agraeix, és molt bo i cruixent. Ningú ha pogut contestar la pregunta de si va ser primer l’ou o la gallina. En el cas de l’hamburguesa, el pa és el primer.
Per postres, trio un pastís de plàtan. La massa és compacta, visca! Durant una estona he pogut traspassar la barrera d’allò que uns anomenen felicitat i d’altres, un exili plaent.
