Restaurants de cuina catalana amb reserva online

Un restaurant dels anys 40 al bell mig de l’Eixample barceloní. Es pot demanar més? D’aquesta mena de restaurants no n’hi ha gaires a la ciutat dels llibres perduts i revenuts, i qui hi vagi per primera vegada segur que convertirà aquella experiència en un hàbit. La pàgina web del local diu això textualment: “En 1972 fue reformado por el Arquitecto y Diseñador Santiago Roqueta (1945-2005), dándole un aire de vieja fonda clásica, bohemia y acogedora que enamora”. És cert. Enamora. La cuina que fan a Casa Ponsa, de tan tradicional, ja és una raresa. Jo, per exemple, demano de primer unes mongetes tendres saltades amb pernil i una truita d’espàrrecs, i em quedo, com deien abantes, que no puc dir fava. Les mongetes eren boníssimes, un punt al dente, i la truita, ben cuinada. La carta la conformen plats de tota la vida, si considerem tota la vida la història nascuda a partir del descobriment d’Amèrica. Sense el tomàquet, la patata i tants altres productes, els plats serien molt més avorrits. Aquí, cada dia hi ha un plat especial. Dilluns, estofat de toro de lídia. Dimarts, bacallà amb tomàquet. Dimecres, cua de bou estofat. Dijous, paella. Divendres, xai al forn. Altres plats de la carta són truita de xanguet, sopa vermicelli, espinacs a la catalana, truita de gambes, rogers frescos, lluç a la romana, ronyons saltats, costelles de cabrit arrebossades, flam casolà... Com es pot veure, la tradició és un veritable viatge al futur. Hi ha plats que per mi tenen una sonoritat especial.

Després de més de 40 anys en actiu, l’Alastruey pot presumir de servir un dels millors menús de migdia del barri, amb plats de tota la vida però cuinats buscant la perfecció. Hi ha una llegenda popular que diu que com més a prop d’un mercat estiguin els restaurants, més bo és el que s’hi ofereix. A l’Alastruey la saviesa del poble l’encerta! Per començar, poseu-vos les mongetes de Santa Pau amb cloïsses i carxofes o els calamars a la romana (penseu que hi ha gent que desfila cap a aquest restaurant només per aquest plat). De segon,ni el fricandó, l’estofat, els fideus a la cassola no us defraudaran. Menció a part mereix l’ensaladilla: ja no és cap secret que la seva és una de les millors de la ciutat.

Què espereu trobar al restaurant més antic de Barcelona? Cuina tradicional de la bona, sí senyor! La que posa en pràctica des de fa anys la família Agut-Manubens. El repertori de plats casolans és infinit a Can Culleretes: canelons, vedella amb bolets, arròs a la cassola, sarsuela, peus de porc guisats al cava… Quedareu tips com uns lladres i haureu sentit el veritable plaer de menjar com a casa.

Es podria pensar que La Vermuterie respon només al seu nom, però és molt més. Aprofitant el nom i l'enclavament, aquest espai modern i sobri podria haver-se conformat amb uns vermuts (n'hi ha una varietat molt interessant per anar-hi i tastar-ne un a cada visita), però gràcies a la bona tasca de Mikel Gil, la seva proposta - esmorzars, dinars, menjars i sopars - presenta sorpreses dignes de ser tingudes en compte. Per fer el vermut hi ha una temptadora llista que va des de la truita de patata amb ous de Calaf amb ceba ben confitada i feta al moment, passant per una excel·lent ensalada russa, fins a uns llagostins amb salsa d'anguila. Superbs. Les sardines fumades, el salmó a daus marinats amb cítrics, fulles de pebre de Califòrnia i perfum de ginebró, i els calamars a l'andalusa amb maionesa de 'yuzu' i estragó, són altres atractius que se sumen a la cassoleta de musclos de roca. Però el fort són els suggeriments. Ens van recomanar un filet de turbot al carbó amb patates rostides i mantega de fines herbes i gamba vermella de la costa a la planxa. Gran encert. Cal destacar també una intel·ligent selecció de vins al seu celler. Entre els plats contundents, l'arròs negre amb sípia de platja és el més sonat, i amb el Josper, el xef Iñaki es lluiex amb la pota de pop cuita a baixa temperatura amb trinxat de patates o el magret d'ànec de gla a la brasa amb confitura de cirera i pinyons garapinyats. Tenen una gran varietat de marisc gallecs, carns basques a la brasa, peixos del Medi

Un dels camps de batalla definitius quan parlem de restaurants és el menú de migdia: si la maquinària gastronòmica no està afinada, tot patina i es veu el llautó perquè la velocitat no permet trampes. A més a més, el preu ha de ser ajustat i has de treure punta a les menges més assequibles i populars, no s’hi val a oferir cocotxes. A Quatre Plats i Punt se’n surten amb escreix: per 15 € pots triar un parell dels quatre plats que ofereixen cada dia, més beguda i postres. Sempre una carn, un peix, un plat vegetarià i un plat del dia. Els plats són senzills i reeixits –secret ibèric, marmitako, macarrons amb gorgonzola i porros amb brandada–, basats en bon producte fresc i de temporada –el pebrot, la ceba i la pastanaga que acompanyen el marmitako, cruixents, al punt–, combinat amb molt d’encert –la dolçor del porro caramel·litzat va molt bé al salat del bacallà–. Les racions són generoses –bàsic: quedar-se amb gana amb un menú no té nom!– i el pa, excel·lent, el fornegen ells. A la carta, destaquen la cua de bou i les croquetes de sípia, i de postres, la mousse de maracujà: una delícia, quina acidesa! Van obrir l'any 2015 i s’han convertit en un referent, gràcies a l’empenta d’en Joic Duran, l’amo.

Bon producte, plats ben elaborats i poques sorpreses encara que els clàssics són presentats amb alegria. La Palmera és un molt bon lloc per anar a menjar amb amics o també sol. La Palmera és un local agradable. Jo hi vaig acompanyat. Demanem quatre plats per compartir. Unes croquetes amb calamarsons i tinta de calamar, uns ous estrellats amb foie gras a la planxa, i de segon una coca de botifarra esparracada amb ceps i ceba confitada i un carpaccio de morro de bacallà amb salsa d’ametlles i tomàquet ratllat. El que destaca d’aquestes receptes que podries trobar a uns quants restaurants de Barcelona és la seva bona elaboració. Per exemple, la botifarra de la coca és fantàstica, magra i melosa a la vegada, i les patates dels ous estrellats estan molt ben fregides. El foie gras hi fa la resta. Si el carpaccio de morro destaca per la qualitat de la carn de la bèstia desmomificada, vull dir meravelles de les croquetes amb calamarsons i tinta de calamar. La recepta ja l’he trobada en uns quants restaurants, per tant –o 'pulutant', com diria un expresident del Barça– es pot pensar que estan de moda. Les de La Palmera podrien desfilar en una passarel·la d’Armani. Boníssimes. De vi, DO Montsant. S’ha de fer país, cada dia ho tinc més clar. Per postres, compartim un pastís Tatin amb gelat. No ajuda a baixar, però endolceix la vida.

Bodega Monumental situado en la calle Marina, en el Eixample. Ofrecen platos llenos de sabores mediterráneos, así como aportaciones propias. Encontrarás un ambiente tradicional, como el de aquellos restaurantes de toda la vida.

Poc després de la mort de la xef Mey Hofmann aquest restaurant va canviar de nom i va passar de dir-se Bistrot a Arroz Hoffman. Prenia així l’especialització d’una de les passions de la cuinera difunta: l’arròs. I és d’aquesta manera com aquest producte pren una altra dimensió a la casa Hofmann, propietària també del restaurant estrellat i de la Taverna del mateix nom, d’un estil més informal. L’arròs escalivat, amb botifarra de perol i mongetes seques, de pura melositat, o el negre amb sepietes i allioli són excepcionals! Tenen un menú de migdia i recordeu que, tractant-se de Hofmann, convé deixar lloc per a les postres fetes a casa, una pastisseria de les més prestigioses de Barcelona.