Als extraradis del barri de Gràcia hi ha un interessant restaurant amb esperit de bistrot anomenat Santa Gula. Ubicat a la plaça de Narcís Oller, la carta del Santa Gula és veritablement imaginativa. Fins i tot podríem dir que és sorprenent per als qui hi entrin per primera vegada i per casualitat, i costa decidir-se per una recepta en concret.
Com que vaig acompanyat, la feina és doblement senzilla, i ens repartim unes braves –a la salsa de tomàquet hi manca mala llet– i uns llagostins embolicats amb pasta fil·lo i amb formatge fresc, ceba confitada i gingebre, en els quals, segons la meva modesta opinió, hi aniria millor un formatge menys dòcil.
De segon, jo demano un arròs del delta de l’Ebre amb xistorra i secret de porc ibèric, esplèndid, i la meva acompanyant un magret d’ànec lacat amb mel, soja, gingebre, carabassa i coco que no acaba d’emocionar. Crec que alguns dels plats són molt correctes, però els convé un pèl més de visceralitat.
De totes maneres, la carta és tan extensa i rica en imaginació i matisos, que crec que aquest és un restaurant al qual s’ha d’anar diverses vegades per treure’n una conclusió i fer-se’n fidel, o abandonar-lo per sempre. Dels plats per tastar són especialment engrescadors un melós de cua de vaca amb xocolata de nyàmeres i bolets de temporada, uns calamarsets farcits de presa de porc ibèric i mole amb la seva tinta o uns peus de porc cruixents, farcits de gambes. Ah, i unes vieires a la papillota amb curri verd, coco, llima i citronel·la.
De postres demanem un sorbet de coco i un tiramisú. Els gelats diuen que són de Sandro Destri. No tinc el plaer de conèixer-lo, però tenen gust de gelat. Al llarg de l’àpat hem sigut fidels a la cervesa de barril. N’hi havia de set menes, encara que la carta de vins també és prou extensa.
Al final, sortim del Santa Gula amb una sensació d’ocasió desaprofitada. Sens dubte, es tracta d’un bistrot amb unes possibilitats infinites.
