Els germans Alam, pakistanesos amb forta tradició de restauració a Barcelona (de ben joves van treballar als restaurants familiars del Raval, Shalimar i Flor de Maig) regenten un fish and chips d'alta qualitat: és només una botigueta amb barra i dues taules, però els cucurutxos els omplen de lluç de palangre amb un arrebossat suavíssim, fumat amb llenya de castanyer. Les patates porten quatre espècies, chutney de mango i salsa de iogurt. Saben el que es fan: el cafè és boníssim, els entrepans també, tenen bon vermut casolà i cervesa ben tirada. El cel del hipster! Alerta, que per la tarda descansen de fish and chips i tornen a reprendre la fregidura al vespre. El dilluns tanquen, no hi ha peix fresc.
La cervesa de The Fish & Chips Shop està freda i es manté a una temperatura excel·lent gràcies a una copa de metall. En Mani Alam, nascut a Islamabad però més adaptat a Barcelona que el carril bici, explica que al Pakistan la serveixen en aquest calze. Ja triguen a copiar-ho els que tiren canyes amb les bombolles calentes com si sortissin d’un jacuzzi.
En Mani, el seu germà Magid i el seu cunyat Bilal són els amos de The Fish & Chips Shop, un minúscul restaurant on la gent fa cua per emportar-se –o menjar-se en un dels escassos tamborets– l’especialitat anglesa, aquell peix blanc d’arrebossat simple d’on regalima greix de boví (aquests són els autèntics!).
En Mani i els seus socis han revisat amb aires gurmets el clàssic de l’'street food'. El resultat són talls de lluç de palangre arrebossats amb tempura fumada per ells, aliança submergida en oli vegetal. I cucurutxos de patates amb pell i diverses salses, entre elles una de tàrtara i un chutney, totes dues casolanes. Bones idees per realçar un mos amb el defecte habitual de tenir gust de… De què? Els nostàlgics de Londres en recorden la textura i l’olor, cap dels dos edificants. En Mani és cocteler i d’aquest ram de nous malabaristes va treure la idea del fum: “Hi vaig aplicar un recurs de la cocteleria. A la Gran Bretanya hi domina el bacallà. Nosaltres preferim el lluç. També un toc més 'healthy'”. Ho diu en anglès: 'healthy', ‘saludable’.
Qui em va recomanar aquest lloc va ser l’Albert Adrià, que fomenta el barri amb El Barri, la seva empresa pop amb diversos restaurants a la zona. L’Albert aprecia el model de negoci (la singularitat) i també la desimboltura del Mani, que ha vestit aquesta caixa amb una atractiva estètica urbana: bona gràfica, parets pintades, revistes de quiosc d’aeroport com Monocle.
El fish & chips és bo, de mossegada cruixent, així com els edamame fregits (amb un toc d’oli de tòfona, que suprimiria, encara que no resulta invasiu). Als espàrrecs els cau l’arrebossat com una paret mal emblanquinada, i el romesco els omple d’alegria. Els seitons & chips són una alternativa blava al peix blanc. No els queden cocotxes en escabetx, que preparen per la nit a un centre de producció veí. Acabo amb un cafè d’El Magnífico. Una oferta petita i ben pensada, en un entorn dissenyat minuciosament. La ciutat va completant les peces que li queden del puzle gastronòmic planetari.
La relació dels Alam amb la cuina és tangencial, amb un oncle propietari d’un restaurant pakistanès. Aleshores, per què van obrir un despatx de peixet fregit? Perquè una nit van sortir de la sala Apolo amb el capritx de cruspir-se 'fish & chips' i no van saber on anar. Van decidir inaugurar un negoci amb culte a la icona 'british'. Què hauria passat si el desig hagués estat de pastís de ronyons, matalàs imprescindible per a les alcohòliques tardes al pub?
