És un lloc comú que els hotels amb Michelin tinguin un restaurant informal amb la rúbrica del superxef, que a vegades és un tràmit. En el cas del Xerta Tapes del Fran López –d’una generositat i qualitat-preu poc habitual–, el germà econòmic és una magnífica extensió encara més assequible de la casa gran. Un altre tòpic és posar-li l’etiqueta de xef mariner a López, quan en realitat és un creador virtuós de mars i muntanyes.
L’apartat car –plats entre 10 i 15 euros– de la carta en va ple: platassos de sabor rotund amb molt talent i per sucar-hi pa, com, per exemple, una cassoleta de navalles amb fons de fricandó, o un xapadillo –melosa anguila fregida– amb patates a la riojana evocades via esferes gelificades (foto). Si voleu anar a coses més terrenals, doncs tapes del Delta, on destaquen una amanida amb anguila fumada i una revisió de la clotxa –aquell entrepà de pa de pagès farcit de sardines i verdura– en pa de brioix i salsa brava per dins, que te’n menjaries tres de cop. La generositat del Xerta Tapes es fa patent en un menú de sis passos amb èxits de López (arròs d’ànec!, tonyina rostida amb suc de vaca vella i moll de l’os!) a 25 euros: democratització de l’alta cuina, en una ciutat on prendre unes braves infames i una canya a tocar de la Boqueria costa 12 euros. L’únic però: sisplau, anuncieu-ho millor a la porta, que si no passes de llarg.
