Cinema que barreja la intimitat amb l'element social, també el polític, Los Tortuga continua la línia que Belén Funes ja desenvolupava a la seva magnífica òpera prima, La filla d'un lladre (2019). En aquest segon llargmetratge, la cineasta barcelonina posa el focus en una relació maternofilial marcada per la pèrdua del pare-marit, però parla també de la precarietat i de la crisi de la vivenda, dels conflictes de classe i de l'educació universitària com a ascensor social. No només, perquè el guió de Funes i Marçal Cebrian, tota una peça d'orfebreria capaç de lligar de forma orgànica un ampli ventall d'assumptes, també assenyala la sororitat d'un grup de dones en un món masculinitzat com és el del taxi, encara més en el torn de nit. I, fins i tot, és capaç de viatjar a Jaén per mostrar una forma de vida tocada de mort: l'agrícola, la de la collita de l'oliva, la de la producció d'oli.
Són les arrels de Funes, i la venda d'unes oliveres heretades per la seva família, les que originen una història que explica el moment que vivim i unes circumstàncies ben agressives per tots aquells menys afavorits. Amb Antonia Zegers (El Club) a la pell de Delia, una dona que va marxar del seu Xile natal, es va enamorar d'un andalús i va tenir una filla catalana, a qui interpreta la debutant Elvira Lara, Los Tortuga deu el seu títol a la denominació que rebien tots aquells que, amb les quatre coses que tenien a les espatlles, deixaven casa seva i marxaven a buscar-se la vida a les grans ciutats per no morir-se de gana.
Dir.: Belén Funes (Espanya, 2025). 109 min.