El mateix text, el mateix director i la mateixa companyia, llevat d'una trista absència. Han passat quinze anys i Javier Daulte s'ha deixat convèncer pel repartiment que va estrenar '4D Òptic' per regalar-li al públic barceloní el més espectacular 'déjà vu' de la cartellera. El temps ha estat un factor a favor del projecte. Els intèrprets –més enllà de les complicitats personals represes– han madurat per acomodar-se millor als seus dobles papers. Es percep un control més gran de l'energia i el coreogràfic caos i ritme que exigeix aquesta producció. I la comèdia no ha perdut ni un gram de la seva capacitat de sorpresa.
El complex i divertit joc dramàtic que planteja Daulte és immarcescible. Un clàssic de l'entreteniment sofisticat a partir de l'enginyosa apropiació de la cultura popular i el cinema de gènere: de la ciència-ficció –amb l'inevitable accident de laboratori que aboca la humanitat a la catàstrofe– al thriller i les pel·lícules d'acció i estafadors, sense oblidar les bíblies dels culebrons romàntics. Una genialitat de l'autor argentí que d'alguna manera va crear escola entre els dramaturgs catalans.
Una proposta tan artificial com brillant assimilada per l'elenc amb tanta naturalitat que és fàcil empatitzar amb uns personatges col·locats en situacions impossibles. D'entrada, no semblen tenir tantes capes per introduir matisos que els humanitzin. Però hi són en el seu excel·lent treball. Hi són en la fragilitat de Nora Navas, l'expressivitat –gairebé de cinema mut– de David Vert, l'histrionisme de diva de Sandra Monclús, la humanitat d'Antònia Jaume, la vis còmica de Núria Legarda, el galanisme de vella escola d'Albert Triola, el fregolisme de Jordi Rico i el gest mesurat de Carme Poll.
Direcció: Javier Daulte. Traducció: Toni Casares. Amb: Carme Poll, Nora Navas, Antònia Jaume, Sandra Monclús, Núria Legarda, Jordi Rico, Albert Triola, David Vert.
