Hattie Naylor és una autora essencial del teatre britànic d’avui, autora d’obres de gran potència emocional, només aptes per a grans intèrprets. Del temps de la crisi, recordem 'Ivan i els gossos', un monòleg escruixidor que Pol López, sota la batuta de Pau Carrió, ens va estampar als morros. 'Abans que es faci fosc' pertany a la mateixa família, tot traslladant els carrers gelats de Moscou al paisatge interior d’una dona de mitjana edat, astrònoma, que perd el seu bé més preuat: la vista. Amb el greuge afegit que és mare soltera d’una nena de cinc o sis anys.
Míriam Iscla té aquesta capacitat de mirar-nos als ulls i explicar el drama, de fer-nos palpar què li està passant per dins. No és que topi amb els mobles de casa, sinó que el món que l’envolta, de les estrelles que està ensenyant a mirar la Maria, la seva filla, fins a la relació amb els pares, s’ensorra. Perd la vista i té la sensació que oblidarà la seva cara. Terror. Però l’obra pateix una direcció de Pep Pla un xic conservadora. I tenim la sensació que ha fet curt.
No sé, per exemple, si canviar el rol del protagonista, que en l'obra original és un home, elimina una capa al text que en mans d'una dona no té: un pare solter és una cosa més insòlita que una mare soltera. A nivell estètic, alhora, podria haver jugat més amb la idea del camí cap a la foscor de l'astrònoma. Iscla, tanmateix, fa que tot això siguin matisos discutibles.
Autoria: Hattie Naylor. Traducció: Neus Bonilla, Carme Camacho. Direcció: Pep Pla. Interpretació: Míriam Iscla. Veus en off: Daniela Lucas, Lluís Soler, Rosa Cadafalch, Toni Ubach.
