Al teatre, les converses de sobretaula les carrega el diable. Hem gaudit de grans obres en què tot esclata després d'un àpat, quan tots els personatges, o algun d'ells, van ben carregats. Sergi Pompermayer adopta la fórmula per plantar-nos als morros una família ben curiosa el dia de l'aniversari del fill, en Max (Marc Bosch), que ha tornat de Londres per presentar-los la seva parella. L'arribada de la Kayla (Tamara Ndong), una noia negra catalana, destapa la capsa de Pandora, el passat esclavista dels Vidal, i fa que la tensió vagi pujant fins que esclata com un volcà que ha anat covant, a poc a poc, la fúria.
Julio Manrique dirigeix l'obra amb seriositat, conscient del material que té entre mans, molt a prop de l''Animal negre tristesa' de la temporada passada a la Sala Beckett. No té la necessitat de vestir l'obra: amb una taula gran en té prou.
'Amèrica' parla del passat, però sobretot del present, del racisme que tots portem a dins i que surt de manera inconscient, quan la mare (Mireia Aixalà) s'adreça a la Kayla, o ben conscientment, quan el pare (Joan Carreras) hi conversa. Els combats dialèctics entre Ndong i Carreras són de traca i el més interessant és que en cap hi ha un vencedor, algú que ens convenci del tot. No es tracta de triar entre vencedors i vençuts, apocalíptics i integrats, sinó de separar el gra de la palla. I això serà feina de cada espectador.
Carreras s'erigeix en un malvat shakespearià, un Ricard III ambiciós, destraler, brutal. Mai no és fàcil adoptar el paper del dolent de la pel·lícula, sobretot quan es tracta d'un malvat contemporani. Ndong aguanta els envits sense doblegar-se i sense perdre els papers, en una peça coral on fins i tot la iaia (Carme Fortuny) i la criada (Aida Llop) incideixen en el seu desenvolupament. Una gran funció
