'Anna Karenina' ha fascinat molts lectors i uns quants directors de cinema, Maia Plisetskaya, que va fer-ne un ballet, i David Carlson que en va composar una òpera. És un drama que explica la desventurada història amorosa de la protagonista en la Rússia aristocràtica i conseqüentment la lluita d’una dona decidida a ser lliure en un món d’enormes condicionaments. La història, doncs, és deutora d’una època i un ordre social molt concret i qualsevol intent de reubicar-la històricament exigiria, al nostre entendre, una gosadia que no trobem en la versió d’Ivan Padilla.
La millor virtut de l’original rau en la personalitat atrevida, valenta i decidida d’Anna Karenina i el seu romàntic sentiment amorós. Tot i el gran nombre de personatges, ella és el centre i motor de la història. Padilla se centra amb encert en el triangle amorós (Karenina, el seu marit i el seu amant) però esquematitza el relat i estilitza la història fins a buidar-la d’emoció.
Sense passió hi pot haver 'Anna Karenina'? De fet, l’espectacle que es pot veure al Versus porta el títol de la novel·la de Lev Tolstoi però en podria tenir qualsevol altre, i si ella es digués Silvana, i els homes Josep i David, la història que ens volen explicar no canviaria. Si ho faria la lògica de la funció deslliurada del pes històric i més en sintonia amb el joc escènic que ens proposa, on la paraula té poc o cap relleu i es combina amb interludis musicals de piano i moviments descriptius. No negarem un cert interès formal de la proposta, però ens sembla insuficient quan s’intenta penetrar en els tortuosos camins de la passió amorosa.
