A 'Ànsia' ('Crave') es troba ja el torrent de dolor que esglaia a '4:48 Psicosi'. Els dos textos de Sarah Kane -penúltim i últim abans d'acabar amb la seva existència- estan units per una brutal absència de referències que ajudin el responsable de la direcció d'escena i el públic a endinsar-se en un text que està més pròxim a un fosc poema en vers lliure que a una peça dramàtica convencional. Res, excepte aquest cadàver exquisit que l'autora reparteix entre quatre veus anònimes. En aquest muntatge de La Salamandra completat per un cinquè, un violinista. Veus que porten a la dissolució del seny. Per a l'espectador, un cos emocional que es presenta en una taula forense per resseguir un mapa de ferides, hematomes i abrasions. Una cartografia de la foscor de l'ànima.
També la directora Loredana Volpe col·loca els seus quatre intèrprets sobre un mapa: un diagrama gnòstic. Un arbre de la vida de la càbala sobre el qual transiten mentre deixen caure -com gotes de sang de Gorgona- paraules dolgudes sobre tot tipus de violència, física i psíquica. Un esquema de coreografia no del tot ben dibuixat, ni entès i compartit per la sala, que es reflecteix també en una estructura rítmica del fals recitat que amb el pas dels minuts tendeix a la monotonia. Com comentava una espectadora solvent a la sortida de la sala: "cal manejar aquest text com una partitura i aportar-li musicalitat, tempo i intensitat". I té molta raó.
Volpe, tot i l'evident implicació emocional de la companyia, no genera aquesta dolguda complicitat del vertigen d'un pou que sol provocar Kane en l'espectador que se sent cridat en cada ocasió que un teatre decideix programar un dels seus textos. Amb la seva proposta -amb una aportació críptica que no transmet el que s'ha plantejat en la taula de treball- aquesta atracció gairebé masoquista no es produeix.
De: Sarah Kane. Dir.: Loredana Volpe. Amb: Anna Casas, Chap Rodríguez Rosell, Xavier Pàmies i Patrícia Mendoza.
