Una dona interpretada per tres actrius vestides de casament amb una taca a la faldilla. És a la Grand Central Station de Nova York, ens diu. I aviat sabrem que la seva boda ha estat avortada quan uns pistolers han tret les armes i han liquidat el seu promès i família abans de l'aperitiu. Ella, la Lis, ho perd tot, tant el futur com la xaveta.
Aquest monòleg de Queralt Riera, defensat per Annabel Castan, Patrícia Mendoza i Núria Tomàs, és un bon exemple de teatre postdramàtic, on la història està condicionada a l'emissió de xocs cap a l'espectador. Perquè el que aquí hem vist és la transformació d'una dona de 40 anys en un vagabund que queda estacat en una estació de trens, víctima de les circumstàncies de la vida i que ens les relata des de la seva situació actual. És interessant, a més, com, amb cirurgia, l'autora ens situa fora de l'obra per a què recalculem els impactes que ens ha llençat des de l'escenari.
Direcció i dramatúrgia: Queralt Riera. Intèrprets: Annabel Castan, Patrícia Mendoza i Núria Tomás.
