Boscos

 

Després de la colpidora essencialitat d''Un obús al cor' torna el gran artefacte tràgic, l'altra cara de Wajdi Mouawad. Excés que a 'Boscos' s'esplaia en gairebé quatre hores d'una rocambolesca epopeia familiar que recorre tres segles, dues guerres mundials, dos continents i una massacre terrorista al Canadà, un feminicidi important per al nus dramàtic de l'obra. La persecució de la veritat a través d'una intricada línia matriarcal d'una accidentada genealogia. Procel·lós viatge cap a les arrels d'un misteri i una maledicció -com en les millors famílies de la mítica grega- que parteix del present d'una díscola adolescent gòtica (Loup) per retrocedir, seguint el desventurat fil d'altres dones, fins a la primera de totes elles.

Oriol Broggi -autèntic valedor de Mouawad en català- aporta ofici, elegància i austeritat escènica a un hiperbòlic text "bigger than life"; sobretot en les senzilles però efectives solucions per marcar el trànsit d'una època a una altra; d'espais i temps que se succeeixen sense gaire ordre cronològic o directament conviuen en dues dimensions paral·leles. Sap com acompanyar l'espectador per aquest laberint poblat de terrors, sap com trobar moments de veritat -d'emocions a peu de terra- en uns personatges que a la mínima ocasió  es posen transcendents i semblen mirar-te perduts en l'horitzó d'Epidaure.