El coronavirus va posar en qüestió pilars fonamentals que donàvem per garantits; un d’ells, el teatre. Entre videotrucades amb amics remullades de vi va néixer el 2020 a Temporada Alta l’obra Bouvetøya. Llavors era una reivindicació de l’ara i aquí, indispensable en el teatre. Ara, pocs anys més tard, en plena celebració dels 50 anys del Teatre Lliure, han passat tantes coses que la pandèmia ha quedat enrere.
Ivan Benet, Cristina Genebat, Julio Manrique i Sergi Pompermayer escriuen col·laborativament un conte distòpic on un grup d’artistes ha perdut el nord i el seny a causa d’una nova gran crisi, i emprèn un viatge cap a la remota l’illa Bouvet, a tocar de l’Antàrtida. La colleta està formada, precisament, per ells i alguns dels seus inestimables companys de trajectòria artística (Mireia Aixalà, Ivan Benet, Cristina Genebat, Xavier Ricart, Marc Rodríguez i Andrew Tarbet), de manera que la complicitat està servida.
Bouvetøya procura celebrar la presencialitat i retre homenatge al públic del Lliure
Talment com si fos una taula d’assaig, cada intèrpret, assegut, narra les grandeses i misèries particulars d’aquest conte, amb tota la gràcia que anys d’experiència reconeguda poden brindar. Destaquen especialment les caricatures de Marc Rodríguez i Xavier Ricart, potser per la seva naturalesa més còmica que encaixa amb el surrealisme del relat.
Es tracta d’una proposta, d’entrada, estàtica, que busca profunditat amb la realització en directe de so i vídeo a càrrec de Damien Bazin i Júlia Izaguirre. El retroprojector dona certa transcendència cinèfila, mentre que les llums i la punxada de hits musicals a tot volum enfilen l’èpica de la gesta. Bouvetøya procura celebrar la presencialitat i retre homenatge al públic del Lliure, que ha persistit cinc dècades a les verdes i a les madures.
Sigui com sigui, recuperar la peça i conservar-ne la casuística postpandèmica es pot viure avui amb certa distància. Ens assoten altres grans crisis, com la climàtica o la de l’habitatge, i la colla d’amics i actors que decideixen anar literalment “a prendre pel cul” per reivindicar-se a si mateixos adquireix lectures noves, potser menys urgents que les que tenia el 2020. Amb l’afany d’adreçar un missatge optimista als pròxims cinquanta anys, Bouvetøya mira el futur des d’un imaginari que ja forma part del passat.
