Les obres de teatre recomanades de la cartellera de Barcelona

Hi ha molts fils que connecten El monstre amb El cos més bonic que s’haurà trobat mai en aquest lloc, possiblement l'obra de l'última etapa de Josep Maria Miró que més èxits li ha donat. A la peça que va estrenar Pere Arquillué, hi teníem el relat d'un crim en un poble aïllat, tancat. Hi havia una carretera secundària, disputes locals no resoltes i un enigma. Aquí, a El monstre tenim una localitat semblant i una altra via poc transitada, però en lloc d'escriure un monòleg el dramaturg ha concebut un muntatge, que també dirigeix, per a tres actors. L'un és en Santi (Albert Prat) i l'altra és la Berta (Àurea Márquez), una parella irregular. Enmig, hi tenim, precisament, el monstre (Joan Negrié).

Però en el teatre de Miró no tot és tan senzill. D'entrada, l'escriptura és rica i mil·limètrica. Juga fort amb el simbolisme, potser més que mai, i amb el gènere, perquè El monstre bé podria ser una obra de terror psicològic, que el director accentua amb la banda sonora i una il·luminació en clarobscur. Tot fa que et mantinguis clavat a la cadira, expectant, seguint fil per randa les intervencions dels intèrprets.

Si La tempestat que ha dirigit Oriol Broggi és una gran funció és pels versos traduïts per Jaume Coll Mariné, el Pròsper de Lluís Soler, l'Ariel de Babou Cham i la Miranda de Clara de Ramon. Perquè sense aquests quatre elements, el muntatge podria ser més aviat anecdòtic o, simplement, un retrocés en el temps, ja que ens transporta a l'època en què el director barceloní aixecava Hamlet a la Biblioteca de Catalunya i ens meravellava: la profunditat, el lirisme, la pulcritud. No hi ha res que no hàgim vist. I tot segueix funcionant.

Les cròniques del segle XVII situen The tempest (La tempesta o La tempestat, com vostès vulguin) com l'última obra que va escriure Shakespeare, el 1611, cinc anys abans de la seva mort. És una peça canònica en cinc actes, que es belluga entre l'obra romàntica i la tragicomèdia, escrita en un 80% en pentàmetre iàmbic, on no mor ningú. I molts l'han vista com el testament del Bard, encarnat en la figura de Pròsper, el duc de Milà desterrat que troba refugi en una illa, amb la seva filla Miranda, on pot desplegar la seva màgia gràcies a un esperit, Ariel, mentre subjuga l'indígena Caliban.

Un dels grans descobriments de l'últim any en el camp de la interpretació és Fermí Delfa. El seu paper de Pau Riba a Nodi: de gossos i malditos va ser descomunal. El vam tornar a trobar a les versions d'Electra d'Alícia Gorina al Lliure. I ara topem amb el seu talent a la Beckett. Que bé que canta, com es mou... I està molt ben acompanyat per un càsting tan estrany com fascinant, format per Sandra Pujol, Teresa Vallicrosa, Ester Cort i Roger Torns. El director, Israel Solà, va fer bé la feina d'entrada. I es nota en el resultat.

L'obra d'Helena Tornero ens col·loca quatre guionistes (Pujol, Delfa, Torns i Cort) ideant una història d'amor. Cort, l'escriptora, li va prometre a la seva mare (Vallicrosa) que d'una vegada per totes escriuria alguna cosa romàntica. S'hi esforça, però la seva experiència li diu que les tones de sucre i happy ends de Hollywood són lluny de la realitat. Tanmateix, veurem una interessant estira-i-arronsa entre les cinc criatures d'aquesta funció. Veurem com la "història d'amor" es desenvolupa. Com l'autora tira escenes endavant i endarrere, com rectifica, com s'enfronta als tabús i als clixés. Com fa valdre el seu paper de dona. Simplement, brillant.

Aquesta, com diuen els intèrprets de la peça, és una obra en què gairebé no passa res. Una funció escrita per Albert Boronat i Maria Donoso i dirigida per Nelson Valente, en la qual es creuen històries que aparentment no tenen res a veure, un cavall que parla, els directors de dos diaris de Buenos Aires als antípodes ideològicament i un vaixell amb exiliats republicans que surt de la costa atlàntica francesa amb destí Buenos Aires al principi de la Segona Guerra Mundial, és a dir, la tardor de 1939.

No passa res? Doncs, no, passen moltes coses. Però hi ha poca èpica i una feliç coincidència. Amb això ja n'hi ha prou per aixecar un muntatge teatral que, en poc més d'una hora, ens interpel·la directament, encara que estigui parlant d'uns fets que van ocórrer fa 86 anys.

El conflicte entre generacions és l'origen del teatre. Basta recular a L'orestea, avançar fins a Rei Lear i acabar, per exemple, en L'herència o Tots ocells per tenir-ho encara més clar. D'una manera o altra, les relacions entre pares i fills, de sang o d'adopció, mou trames i passions. Ramon Madaula s'ha fet seu el gran tema en diverses obres, com Adossats o Els Brugarol, sempre des de la comèdia. I Loop és una obra diferent, força lluny, per sort, d'aquestes dues.

D'entrada, no tinc clar que sigui una comèdia, sinó més aviat un drama amb totes les de la llei. Bé, no esperin cap trama com les de les obres citades més amunt, però és una funció que demostra, ja des del títol, que el xoc generacional ve de lluny, que es repeteix sense parar al llarg de dècades, segles i mil·lennis, que ja naixem sabent que els progenitors ens faran la punyeta i que nosaltres farem el mateix amb la nostra descendència. Madaula ho porta a escena amb un muntatge paral·lel entre el present, amb un pare (ell mateix) i una filla (Júlia Genís) que es discuteixen, i el passat, amb el mateix pare convertit en fill i la filla que esdevé la seva àvia.

Després de veure Mesures extraordinàries seria fàcil traçar un triangle entre la comèdia negra de Yago Alonso i Carmen Marfà amb Aquelles que no han morir de Las Huecas i Ramon de Mar Monegal. D'entrada perquè amb la primera comparteix l'espinós tema de què fer quan es mor un familiar proper, tot el que costa enterrar-lo i el negoci que hi ha al darrere. Són dues obres molt diferents, però parlen del mateix i arriben a conclusions semblants. Amb la peça de Monegal, la connexió és via Francesc Ferrer, que aquí es diu Toni i allà era en Ramon, un home de mitjana edat obligat a tornar a casa dels pares com un fracassat. L'un i l'altre són molt semblants i en Toni podria ser en Ramon deu anys després, amb una filla adolescent al càrrec i un pare a qui enterrar amb poca liquiditat al banc.

Alonso i Marfà van estrenar una mena de versió prèvia de Mesures extraordinàries a la sala Flyhard el 2022 amb un títol més directe, Instruccions per enterrar un pare. I era l'única de les obres del duet que no havia fet el salt al teatre comercial, a diferència d'Ovelles i La pell fina. Fa tres anys, amb Eduard Buch, Sara Diego i Teresa Vallicrosa en lloc de Ferrer, Mia Sala-Patau i Mercè Arànega, el muntatge funcionava molt bé com a treball indie, agosarat, una comèdia negra que, com les seves altres obres, tenia un fort component generacional i social, amb el focus posat en l'herència i el cert fracàs social de la generació que volta els 40, que no ha aconseguit viure millor que els seus pares.

És complicat, avui dia, escriure una comèdia romàntica i que no ens sembli que ja l'hem vista. Se n'han fet tantes, al teatre i al cinema, amb Hollywood com a meca d'un gènere que ha omplert de referents diverses generacions d'éssers humans. Kramig no busca ser gaire diferent: tenim en Toni (Biel Duran) i la Laia (Anna Moliner) que es troben via Tinder, s'entenen, engeguen una vida en comú i els passen coses. Són molt diferents, fins al punt de l'arquetip. Ell és supersticiós, desmenjat i parla vuit vegades al dia amb la seva mare. A ella li encanten els peluixos de l'Ikea, és antinormativa, però vol casar-se tant sí com no.

Marta Buchaca ha escrit i dirigit una obra que té molt del seu món, on res no és el que sembla i hi plana un cert punt fosc. Aleshores, ja ens podem esperar que la vida de la Laia i en Toni no transcorrerà de manera plàcida fins que tinguin el primer fill. L'autora ha construït la peça sense seguir un fil lineal, sinó que la funció avança i recula contínuament. Però el present també és un artifici perquè ens té una sorpresa guardada. També això és un element arquetípic de la comèdia romàntica contemporània, el plot twist, el gir de guió que aboca tones de vinagre a l'oli, tot i que sense deixar de perdre mai el somriure.