Les obres de teatre que no et pots perdre

La Calòrica és, sens dubte, la companyia del moment. Al Nadal, van omplir cada nit la Sala Beckett amb la reposició d’'Els ocells'. I ara fan el seu debut al TNC (ja era hora!) amb 'De què parlem mentre no parlem de tota aquesta merda', una peça escrita per Joan Yago i dirigida per Israel Solà, que compta amb la tropa habitual formada per Xavi Francès, Aitor Galisteo-Rocher, Esther López, Marc Rius i Júlia Truyol, amb Mònica López com a estrella convidada.

I de què va 'aquesta merda'? Doncs, del que ens ve a sobre: l’imparable canvi climàtic. Coneixen bé el context: han parlat d’encontres en la tercera fase ('El profeta'), de la democràcia corrupta ('L’editto bulgaro'), mons ideals ('Els ocells') i la precarietat ('Bluf' i 'Sobre el fenomen de les feines de merda'). Sempre amb la farsa com a rerefons i sense mossegar-se la llengua.

Søren Evinson és un dels grans artistes barcelonins contemporanis. Després d’estrenar 'Just desire' al festival Sâlmon el porta a l’Antic Teatre. Es tracta d’un solo que ens proveeix d’un seguit de fantasies delirants articulades totes elles en relació al desig. La interacció fluïda i constant entre els materials i l’intèrpret crea una seqüència que es nodreix dels imaginaris 'mainstream' de la nostra cultura.

Amb 'El mal de la joventut' de Ferdinand Bruckner com a teló de fons, Juan Carlos Martel Bayod, amb Íngrid Guardiola com a dramaturgista, ens explica què és ser jove al segle XXI. Per fer-ho ha enrolat un repartiment de primera en què destaquen Guillem Balart i Elena Martín. Set estudiants de Medicina que no amagaran què els preocupa: el suïcidi.

Marta Aran, guanyadora del Max 2020 a autoria revelació per 'Els dies mentits', s’enfronta a l’església amb tots els ets i els uts amb una peça que dirigeix ella mateixa i que compta amb Maria Hernández Giralt, Òscar Intente, Mar Pawlowsky i Eric Balbàs. La història d’un maltractament la víctima del qual ha de lluitar amb dents i ungles perquè li facin cas.

Guido Torlonia dirigeix Rubén de Eguía i Raquel Ferri en un clàssic nord-americà contemporani, una peça de David Ives que Roman Polanski va portar al cinema i que ens presenta un ambiciós dramaturg que està desesperat per trobar l’actriu que haurà de representar el personatge femení de la seva adaptació de 'La Venus de les pells', de Leopold von Sacher-Masoch.

Amb direcció de la gran Imma Colomer. Fina Rius, en el paper de la doctora Nela Simari, ens ofereix una peculiar conferència sobre la influència de Víctor Català en l’aclamat director italià Roberto Rossellini. La seva lliçó magistral ens convida a reflexionar al voltant del concepte d’autoria.

L’Agrupación Señor Serrano ens presenta el seu estudi sobre la veritat amb aquesta peça que va de la primera expedició a l’Everest, l’èxit de la qual és encara avui incert, a Orson Welles sembrant el pànic al seu programa de ràdio 'La guerra dels mons' i Vladímir Putin dissertant satisfet sobre la confiança i la veritat. Ja podeu tremolar.

Feia molt de temps que la companyia Última Vez del gran coreògraf belga Wim Vandekeybus no ens visitava, i només per això hem de celebrar l’arribada de 'Traces' (si la pandèmia ho permet). Peça inspirada en la natura dels Carpats, a Romania, l’últim reducte natural d’Europa, parla de la tensió entre un temps que ha quedat aturat i un temps que avança directament, irreflexivament, desbocat.

María Ruiz ha dirigit i ha adaptat el text fundador del feminisme modern, un assaig escrit per Virginia Woolf a finals dels anys 20 del segle XX que demana a les dones que es construeixin els seus propis referents per fugir del masclisme imperant i poder ser alguna cosa. Clara Sanchis dona cos a l’espectacle.

Després dels èxits 'L'electe' i 'Adossats', Ramon Madaula escriu i protagonitza una comèdia familiar amb grans dosis d’humor que enfronta cara a cara les contradiccions dels seus protagonistes. Dues generacions i dues maneres d’entendre el món en una societat on tots voldríem creure'ns un model de coherència absoluta.