Les obres de teatre recomanades de la cartellera de Barcelona

Hi ha obres que tenen un heroi amagat, algú que només surt a saludar el dia de l'estrena i que, si la peça funciona, és en gran part mèrit seu. Pot ser el dissenyador de so, l'escenògrafa... Sí, cal que els intèrprets que són sobre l'escenari excel·leixin, que hagin tingut un bon guia en el director, però la base ve de fora, d'algú que no hi serà cada funció. I en el cas d''Un matrimoni de Boston' lluu per tots els costats la feina que ha portat a terme Joan Sellent traduint un text molt trapella de David Mamet.

D'entrada, perquè ha de fer que en català sonin perfectament bé els tres registres de les tres dones que té al teatre: l'Anne (Emma Vilarasau), una dona madura amb aires de refinament burgès; la Claire (Marta Marco), que podria representar la classe mitjana; i la Catherine (Emma Arquillué), la criada immigrant que pateix alguns problemes amb l'idioma. Bona part dels gags són lingüístics i la mecànica de l'obra depèn de què ens empassem el punt de partida inicial. Les actrius s'ajusten al paper i tot flueix de manera meravellosa.

A 'Oncle Vània', Txékhov ens presenta un xoc descarnat entre els que viuen capcots fent possibles les il·lusions dels altres i els posseïdors de la terra, entre els que surten cada dia de casa per treballar i els que s'hi queden a pensar. David Mamet, a 'Glengarry Glen Ross' va fer una operació semblant, més urbana, més occidental, tot situant el conflicte en una agència immobiliària on, seguint les noves maneres d'impuls neoliberal, els seus treballadors s'enfronten al repte d'haver de vendre el màxim possible: el guanyador rebrà un BMW, els dos últims de la llista seran acomiadats.

Rigola ha agafat aquest Mamet magnífic dels anys 80 com si fes Txékhov, com si tornés a dirigir aquell meravellós 'Vania' de 2017-2018, on tenia cinc actors que, sense gairebé bellugar-se, desplegaven un drama existencial de primera magnitud entre els guanyadors i els perdedors de sempre. Al final de la funció, l'únic que volies era abraçar Luis Bermejo i Irene Escolar. Aquí hi ha poca metafísica (no hi ha un personatge com Àstrov, el metge amant dels arbres), però molta contemporaneïtat.

"S'humilia sense contemplacions, es menteix sense manies, s'insulta i es demonitza"

Se'n diuen de gruixudes: s'humilia sense contemplacions, es menteix sense manies, s'insulta i es demonitza. En un combat dialèctic de primera magnitud que els intèrprets assumeixen com si fossin ells mateixos, i no cap personatge, els que estiguessin exhibint el gran mapa de la maldat quotidiana. Perquè 'Glengarry Glen Ross' ens mostra això: què estem disposats a fer per guanyar un maleït cotxe i perquè no ens despatxin d'una feina fastigosa.

Té molts moments que fan aturar el temps, el Mamet de Rigola. Però ens podríem quedar amb el relat de Francesc Garrido quan torna a l'oficina després de vendre “sis unitats” d'una tacada. Hi ha rebombori, perquè la nit anterior han entrat a robar. Ell, aliè a tot, intenta narrar la seva gesta. Porta una mala ratxa i està eufòric. La seva cap, Miranda Gas, se'l mira per sobre de l'espatlla, mentre el seu antic deixeble, Pep Ambròs, l'observa amb un posat de falsa admiració. Garrido no es deixa ni un detall. Està feliç. Però és un perdedor i Mamet s'hi acarnissarà.

"De vegades, una mirada pot ferir més que l'insult més groller"

Tots els actors i les actrius d'aquest muntatge tenen el seu moment de glòria, sovint entomant els atacs furibunds dels altres, com Gas, que ni Mike Tyson tombaria. A un cantó o l'altre del ring, es fan miques. No els cal cridar gaire. De vegades, una mirada pot ferir més que l'insult més groller. I en aquest teatre es veu tot, i tot compta.

Rigola, que ja va dirigir el mateix Mamet fa vint anys al Lliure amb tota la parafernàlia d'aleshores, ha retrobat el camí contemporani d'aquell 'Vania', tot treient-se de sobre quilos de nostàlgia. Els venedors sèniors, a 'Glengarry Glen Ross', no es cansen de dir que abans tot era millor. No sé si s'ho acaben de creure.

No és fàcil trencar la quarta paret en un teatre i fer, per exemple, que els espectadors estiguin temptats d'abandonar la butaca per sortir a manifestar-se al Paral·lel. I aquesta versió d''Els miserables' amb què Miquel Mas Fiol tanca la 'Trilogia de la Condició Milennial', aconsegueix moltes d'aquestes coses tan complexes que sovint passen per fer entrar al carrer a l'escenari. Aquesta, però, no és la seva única virtut.

D'entrada, agafa 'Els miserables' de Victor Hugo de manera gairebé literal, tot i que amb els mitjans d'una sala de proximitat de Barcelona. És a dir, amb un únic intèrpret disposat a fer tots els papers del musical i és un goig veure Gerard Franch passant de Jean Valjean a Cosette, entre molts d'altres, mentre res no li funciona. Al cap de poc comencen les sorpreses i cada vegada que sembla que l'espectacle és a punt d'estimbar-se, un gir, una frase, un gest, fan que torni a enlairar-se.

El primer acte de 'La gavina' és un dels inicis més impactants de la història del teatre. L'engeguen dos personatges secundaris, un dels quals, Maixa (Clara de Ramon), ja ens dona el to de l'obra: el món és un lloc on és impossible ser feliç. Acte seguit, entrarà en escena el protagonista, Kóstia (Nil Cardoner), i el seu oncle Àlex (Sorin, en l'original, David Selvas). El jove Konstantin Treplev està nerviós perquè la seva actriu, Nina (Daniela Brown), no arriba. N'està bojament enamorat i estan a punt de representar davant la família una obra que ha escrit ell i que fuig de les convencions de l'època.

En diu pestes, del teatre del moment, en Kóstia. Ell, jove, coratjós, rabiós com un 'angry young man', vol canviar-ho tot, com un Hamlet que ha vist el fantasma del seu pare i decideix passar a l'acció. Diu, per exemple, que s'ha de representar la vida no com és, ni com hauria de ser, sinó com “apareix als nostres somnis”. Tota una declaració d'intencions provinent d'un muntatge capitanejat per un home, Julio Manrique, que s'estrena amb 'La gavina' com a director del Teatre Lliure.

'Ànima' podia haver-se desenvolupat com tots els musicals d'època, amb prínceps blaus, belles dorments, un biaix de gènere pudent i tot el sucre que vulguin. I, de fet, el musical que ha estrenat el TNC, ambientat als anys 30 del segle passat, als EUA, sembla que ha d'anar per aquí. Perquè tenim la nostra protagonista, la Greta (Paula Malia), que marxa del seu poble per provar sort a Hollywood, i deixar enrere la pobresa i una vida planificada. La salvarà un home caritatiu? No, una història creada el 2024 no pot ser com 'Cantant sota la pluja'.

I això que tenim tot l'univers Disney al davant, el del naixement de l'imperi, el de la creació de 'Blancaneu', el primer llargmetratge animat i en color de la història. El somni de la Greta és treballar per al gran Walter (Oriol Burés). No ho aconseguirà a la primera, com ja podíem esperar. L'argument, tanmateix, anirà agafant tocs de comèdia d'embolics, més enllà de la història de formació i superació d'una dona que ho té tot en contra. I fins i tot riurem. En aquesta complexitat hi ha el punt a favor d''Ànima'. I una direcció escènica de Gara Roda que sap treure suc a un giratori capaç de transformar l'escena en pocs instants.

Les portes donen molt de joc, al teatre. Fins al punt que hi ha una subespècie de comèdia que basa tot el seu mecanisme en això, en portes que s'obren i es tanquen, amb la sorpresa de qui hi ha darrere. A 'Turisme rural', Jordi Galceran esprem el gènere amb un afegit paranormal que fa que la seva peça tingui més capes, a banda de confrontar dos urbanites que van al camp a contemplar un paisatge sense preocupar-se de res més i una família local que odia profundament els de ciutat.

Però no hi ha comèdia sense còmics. I en calen de molt bons perquè aquí no es tracta només de fer-nos petar de riure, sinó també de crear una certa angoixa, un cert misteri, perquè tot d'una que la Laura (Mireia Portas) i el Roger (Ivan Labanda) arriben al turisme rural per passar un cap de setmana romàntic per 'encarregar' un nen, ja comencen a passar coses estranyes. La mestressa, l'Anna (Anna Güell), apareix per la porta fumejant del menjador desbaratada, com si fos una bruixa de pa sucat amb oli, per donar pas al Pere (Lluís Villanueva), equipat amb una serra elèctrica estil 'La matança de Texas'.

Quan Rousseau (Pep Planas) li acaba de confessar a Voltaire (Josep Maria Flotats) que, efectivament, va abandonar els seus cinc fills, Flotats mira el públic, fa una pausa i s'asseu. Són cinc segons que fan que el que acaba de dir Rousseau no caigui en sac buit, perquè el públic copsi la gravetat del moment. És un dels clímaxs de la funció. Un petit detall, potser minúscul, la pausa, el moviment, que fa volar molt amunt aquesta versió de 'La disputa' de Jean-François Prévand que tenim al Romea.

En altres mans, el retrobament entre Voltaire i Rousseau, entre mestre i deixeble, podria haver estat un pal fenomenal. Però en braços de Flotats esdevé una lliçó magistral de com es pot fer teatre popular a partir de les idees. Perquè aquí es parla de rivalitat, de veritat i de mentida, d'ètica, de moral, de religió, i no hi ha ni un segon en què els espectadors mirin el sostre o badallin.

Cada dècada, com a mínim, hauria de tenir la seva versió de 'Tirant lo Blanc', almenys per veure on érem i on som. Perquè és impossible sortir del Romea després de la versió del clàssic de Joanot Martorell que ha ordit Joan Arqué sense comparar-la amb la que va muntar Calixto Bieito el 2008. Són dos espectacles radicalment diferents. L'un, un esgraó més per a un director que avança amb pas ferm. L'altre, obra d'un geni. L'un, amb Judit Neddermann a l'escenari i llibret de Màrius Serra. L'altre, amb música de Carles Santos i lletra de Marc Rosich. Dos universos divergents centrats en la mateixa obra.

Per començar, Bieito va col·locar una passarel·la a la platea, comptava amb catorze intèrprets sobre l'escenari i tot tenia un aire operístic. Arqué fa l'obra a la italiana, té vuit actors i actrius i el muntatge té flaire folk. En tots dos casos, s'han pres riscos i s'ha decantat l'obra cap a una banda o cap a l'altra. Bieito posava més èmfasi en el caire sexual de la novel·la mentre que Arqué dubta entre si decantar-se per aquí o buscar més el xoc de civilitzacions, entre cristianisme i Islam. El 'Tirant' de Bieito era una festassa carnal, bèl·lica. El d'Arqué matisa molt bé que vivim un altre temps i que, potser, cal matisar els clàssics.

La Calòrica no té sostre. A cada nou espectacle pugen un esglaó. Apunten molt amunt. I, com aquells atletes que es posen pedres a la motxilla per córrer més, han decidit aixecar un espectacle d'hora i mitja en francès, amb espurnes de rus, anglès i alemany (amb subtítols en català). Té la seva lògica: parlen del Congrés de Viena del 1814 on, després de la primera derrota de Napoleó, les potències europees es van reunir per repartir-se el continent i aleshores la llengua franca era el francès. L'únic que no en sap, ehem, és l'ambaixador espanyol, a qui, òbviament, despatxen aviat perquè faci un inútil cens dels rius navegables.

L'obra, per sobre de tot, parla del liberalisme i de l'aparent immutabilitat de les coses

Si es dediquessin a les trilogies, 'Le congrès ne marche pas' podria ser la tercera part d'una mena de compendi sobre l'origen del món d'avui, engegat amb la versió d'Aristòfanes d''Els ocells' (la democràcia, 2019), continuat amb 'De què parlem mentre no parlem de tota aquesta merda' (el canvi climàtic, 2021) i rematat amb l'obra actual, que, per sobre de tot, parla del liberalisme i de l'aparent immutabilitat de les coses. Perquè els assistents al conclave de Viena, 25 anys després de la Revolució Francesa i del pas per la guillotina de Lluís XVI, encara creien que el món no havia canviat, encara creien que eren allà per la gràcia de Déu, i que el poble havia d'aguantar els seus excessos.