Les obres de teatre que no et pots perdre

Clàudia Cedó ha adaptat la que és potser la novel·la més famosa de José Saramago, i això perquè el TNC i el Teatro Nacional São João de Porto portin a escena la primera gran col·laboració entre els dos teatres per oferir una peça (amb intèrprets d’una banda i de l’altra de la península) que parla del poder i el control que exerceix sobre la ciutadania. Enmig, hi ha una pandèmia. Us sona? 

David Bustamante i Cristina Llorente donen vida al Sam i la Molly, dos personatges que van saltar a la fama el 1990 gràcies a una pel·lícula, guanyadora de dos Oscars, que va fer creure a tota una generació que l’amor no té fronteres, ni la mort.

La companyia Les Fugitives recupera la història del primer club femení de Barcelona, creat el 1931, a partir de la investigació de Maria Àngels Cabré. Un espai de llibertat, cultura i sororitat, que amb l’arribada de la guerra es va desfer i durant el franquisme es va oblidar.

Israel Galván i Niño de Elche tornen a associar-se per oferir-nos un espectacle, en el qual els dos artistes fusionen la seva tradició i domini del flamenc amb la incontenible capacitat de renovar, combinant el flamenc clàssic amb la música electrònica o el techno, per exemple.

La transposició de la famosa pel·lícula protagonitzada per Richard Gere i Julia Roberts manté el marc narratiu de l’èxit cinematogràfic tot enriquint-se amb una banda sonora escrita per Bryan Adams, que es va estrenar a Broadway el 2018 i arriba per primer cop a l’estat a Barcelona.

Una dona sola a l’escenari, la ballarina i coreògrafa Cecilia Colacrai (Big Bouncers), intenta indagar, a través del gest, el nostre instint de preservació. A partir d’una intensa relació amb la vibració sonora, evoca el seu vessant més primitiu per desplegar diferents estats físics.

Aquesta és una coreografia dividida en tres solos en què la mateixa ballarina especula sobre el treball presencial, dubta del sentit de l’escena, rebutja el retrat i no fa espectacle. Una peça de Carmelo Salazar.

Magda Puyo dirigeix aquest viatge que ens proposa Elfriede Jelinek per les seves pròpies experiències, tant artístiques com íntimes: la sexualitat mediatitzada per internet, la perversió de l'opinió pública, el culte a la joventut, la presència del feixisme latent, el pas inexorable del temps, l’amor-odi per la seva  mare... Amb Laia Alberch, Pepo Blasco, Rosa Cadafalch, Clara Peya/Bru Ferri i Encarni Sànchez.

Marta Barceló reconstrueix la tràgica inundació que va patir Sant Llorenç des Cardassar (Mallorca) el 2018 per oferir-nos una peça que es pregunta si es podia haver evitat el drama. Marta Gil Polo dirigeix Isabelle Bres, Marc Garcia Coté, Marc Joy, Pepa López, Vanessa Segura i Àlvar Triay. 

Portar al teatre el poema de John Milton Paradís perdut no era feina fàcil, però Helena Tornero ha aconseguit baixar-lo a un text que llisca de meravella a través de Cristina Plazas i Pere Arquillué, Satanàs i Déu, que s’hi deixen la pell. Andrés Lima dirigeix una obra que també compta amb Elena Tarrats, Rubén de Eguía, Lucía Juárez i Laura Font, i que és un espectacle total en el qual torna a nosaltres, fresca, la història de la creació. A més d’un homenatge a la bellesa de les paraules de Milton des d’una mirada contemporània, aquest Paraíso perdido és també un homenatge a l’ofici del comediant, tantes vegades demonitzat per la seva fascinant capacitat de transformació i de transgressió. L’última escena és per emmarcar, quan el dimoni fa una defensa aferrissada del teatre com a espai de llibertat, l’únic que el Totpoderós no pot controlar. Al Teatre Grec, l’estiu passat, va ser fantàstic.