Les obres de teatre recomanades de la cartellera de Barcelona

La coreògrafa i ballarina danesa Mette Ingvartsen presenta al Mercat de les Flors la reinterpretació d’una obra que versa sobre la política sexual. 'To come (extended)' altera els ordres eròtics a través de les relacions orgiàstiques entre els cossos de quinze intèrprets que s’acaben fonent en un tot indistingible. A més, el 5 de febrer Ingvartsen ofereix un solo, 'The dancing' public, a la sala MAC.

Les protagonistes d’aquesta obra de Jordi Pere Cerdà són dones, filles de la muntanya, que viuen en un poblet aïllat on no hi ha homes joves, fins que arriba a treballar-hi un mosso que despertarà desitjos i pertorbarà l’equilibri de la casa. Amb Annabel Castan, Irina Robles, Jèssica Casal i Núria Montes, dirigides per Roger Casamajor.

La ballarina i coreògrafa Sofia Asencio vol interpel·lar el públic tot desplaçant els límits de l’humor en aquest espectacle performàtic de la Societat Doctor Alonso. Dirigida per Tomàs Aragay, Asencio s’endinsa en el gènere del monòleg còmic i en treballa els trets arquetípics.

La natura de vegades violenta del desig, els límits dels rols de gènere i les possibles contradiccions del feminisme són temes que explora aquesta obra de Martin Crimp dirigida per Magda Puyo. Amb Anna Alarcón, Alba Gallén, Cristi Garbo, Guim Oliver, Xavi Sáez i Neus Soler, que encarnen sis personatges que estableixen un perillós joc de dominació.

A través de textos de diversos d’autores i autores que narren històries de dones que han dedicat les seves vides a la lluita ambiental, Daniela Feixas i Anna Güell ens fan entendre que l’ecologisme no es pot deslligar del feminisme, l’antiracisme i les lluites contra altres formes d’abús. L’obra proposa un viatge lluminós que ens faci recobrar l’esperança en revertir una desconnexió amb la natura que ens aboca al desastre.

Un buit per títol dona nom a aquest espectacle que es fa simultàniament (i de manera connectada) al Tantarantana i al Centre de les Arts Lliures de la Fundació Brossa. Es tracta d’un text d’Alice Birch de cent escenes que parteix de les conseqüències del sistema penitenciari sobre les famílies i la (in)comunicació que posa al descobert les desigualtats del sistema.

Et queda un mes de vida. Què fas? És el que li passa al protagonista d’aquesta comèdia de Marta Buchaca –amb Lluís Villanueva, Betsy Túrnez, Marta Bayarri i Xavi Ricart–, que té una llista molt llarga de desitjos per complir, però el més important és el d’assegurar-se que la seva dona sigui feliç quan ell hagi mort.

David Selvas dirigeix un text d’Arthur Miller basat en fets reals sobre dos socis d’una fàbrica que ha servit peces d’avions defectuoses durant la guerra i ha causat morts. Una història inspirada en Ibsen sobre la responsabilitat moral amb un elenc de luxe (Emma Vilarasau, Jordi Bosch, Quim Àvila, Clàudia Benito...). 

Julio Manrique, Anna Sahun, Pau Roca i Katrin Vankova encarnen quatre personatges molt diferents les vides dels quals s’acaben entrellaçant. El camioner a l’atur, la seva exdona tetraplègica, l’acadèmic brillant amb paràlisi cerebral i qui l’ha de cuidar. Tots senten la necessitat d’establir connexions i estimar, en aquest text de la dramaturga nord-americana Martyna Majok dirigit per Pau Carrió.

Quatre escaladores –Sílvia Bel, Míriam Iscla, Sara Espígul i Natalia Sánchez– estan a punt d’assolir una nova fita en l’alpinisme femení. Es rendiran davant les dificultats? Aquesta és la nova comèdia de Jordi Galceran, dirigida per Sergi Belbel.

Ja era hora que algú s'atrevís a abocar una mirada 'perillosa' al sacralitzat text d'Àngel Guimerà 'Terra baixa'. Hem sotmès a pressió Shakespeare, Ibsen i De Filippo, i hem vist que aguantaven el segle XXI. I després de la versió que Pablo Ley i Carme Portaceli han fet del punt central del cànon teatral català contemporani podem dir que està incòlume, sense dany, que fins i tot el sotmet a una nova lectura ideològica i se'ns apareix nou i fresc, jove. 

La periodista de TV3, excorresponsal als Estats Units, Raquel Sans, entrevista Buffalo Bill, convertit en icona, que va visitar Barcelona l’any 1889. Ramon Madaula firma i protagonitza una obra que indaga en les raons per les quals el circ del cowboy no va triomfar a casa nostra com s’esperava.

En una època en què ens assalten musicals del segle XX amb conflictes i trames que sovint ens queden tan lluny com l'època de Juli Cèsar, 'Pares normals' és aire fresc. Ens explica com l'Aran (Enric Cambray) torna a Barcelona des de Chicago per anunciar als pares (Annabel Totusaus i Albert Pérez) que es casa, però un accident farà que es replantegi la vida i repassi la relació amb els progenitors, que sempre havia vist com a peculiar. Serà un viatge còmic, no exempt de cert drama, amb un final apoteòsic que prova la bona mà de Marc Artigau per tancar històries.

Tota la història és un flashback emotiu amanit amb un grapat de cançons que, encara que no siguis fan d'Els Amics de les Arts, voldràs cantar. La peça té moments pletòrics, com quan la mare imparteix a l'Aran, plena adolescència, una classe d'educació sexual accelerada a través del porno. O com quan es coneixen els pares, la Sofia i en Salvador, amb un 'hit' a contracorrent de títol explícit: 'Crec que podria odiar-te'. Després de tant musical ensucrat, que un dels temes bandera d'un muntatge nou es digui així és tota una declaració d'intencions.

Per sobre de tot, tanmateix, hi ha una figura estel·lar: Enric Cambray. No només aporta el to còmic just a la peça i un pes específic, sinó que demostra una capacitat vocal que li desconeixíem. No surt d'escena i tot gira al seu voltant. Al seu costat té una Totusaus i un Pérez esplèndids i unes Júlia Bonjoch i Lucía Torres que saben aprofitar els seus moments. Anna Herebia, Bernat Cot i Víctor Gómez acaben d'arrodonir un repartiment que se'ns fa curt en les escenes corals. Sergi Belbel firma una direcció d'actors coreogràfica, rítmica, amb una escenografia mínima que torna a provar la seva capacitat per produir grans espectacles populars. No s'havia atrevit mai amb un musical amb tots els ets i els uts i se n'ha sortit amb nota. 'Pares normals' és una obra destinada a l'èxit esclatant. Que el públic acabi dempeus ballant n'és una bona mostra.

Deu ser per alguna cosa que la versió musical de 'Grease' apareix en un o altre de Barcelona de manera recurrent cada parell d'anys des de fa almenys una dècada i mitja. És com 'El mètode Grönholm' o 'Per davant i per darrere'. Ara ocupa el Tivoli amb la producció madrilenya de Som Produce ('Billy Elliot') i amb un repartiment farcit de catalans, des de Mia Lardner (Sandy) a Toni Vinyals (Vince), que tornarà a posar a prova la fidelitat del públic a aquesta història tant del segle XX.

A cavall entre el teatre musical, la sitcom, el llenguatge digital i l''stand up', l'espectacle connecta amb els gustos d'un gran públic, especialment d'aquells qui cerquen noves propostes còmiques més enllà dels monologuistes de tota la vida. Sota la premissa d'innovar en els continguts i públics de comèdia teatral, Martínez Vidal i Rami, col·laboren al musical amb alguns dels còmics més destacats de Catalunya i de la nova fornada d'humor català, com Tomàs Fuentes, Ignasi Taltavull o David Martos.