Les obres de teatre recomanades de la cartellera de Barcelona

La nit de les tríbades, de Per Olov Enquist, és un dels muntatges mítics del primer Lliure, el de Fabià Puigserver. Ens situa a Copenhaguen durant l'assaig d'una obra de teatre, La més forta, amb la presència de l'autor, August Strindberg, i la seva esposa, l'actriu Siri von Essen, de qui s'està separant. Enmig dels dos, hi ha Marie-Caroline David, l'altra actriu del muntatge, lesbiana reconeguda i amb una història comuna amb la parella. Mentre intenten aixecar l'obra, Strindberg mostrarà la seva pitjor cara: masclista, dèspota, el que avui diríem un abusador de manual.

Oriol Broggi ha decidit repassar un text que no es representava des que Lluís Pasqual el va recuperar la temporada 1999-2000, i ho ha fet en escenari nou per a La Perla 29, el Teatre de Sarrià, un espai preciós que s'ajusta com l'anell al dit a la seva proposta, amb un tempo diferent del d'aquell Lliure amb Anna Lizaran, Quim Lecina i Muntsa Alcañiz. No tenim ni una Maria-Carolina desfermada, ni un August fora de si, ni una Siri amb ganes de gresca. Respectivament, Cristina Arenas, Joan Marmaneu i Clara Mir estan molt més continguts. Ningú no alça la veu: la guerra és psicològica, verbal, precisa. 

Segons Tiago Rodrigues, el món està separat en dos hemisferis: el possible i l'impossible. L'un seria Occident o, més ben dit, tots aquests llocs que es poden permetre el luxe de no viure permanentment en estat de guerra. L'altre correspondria a tots aquests indrets que estan sotmesos a les bombes. Enmig hi hauria els treballadors humanitaris, tots aquests que, provinents del possible, treballen en l'impossible. La raó? Una feina com qualsevol altra, diuen els personatges del director i dramaturg portuguès. Però és una mica més que això.

Fa un parell d'anys, el mateix Rodrigues va portar aquest mateix espectacle, que ara ha estrenat La Perla 29, a Temporada Alta. A Barcelona, és Cristina Genebat qui s'ha encarregat de dirigir-lo, en el que és el seu debut amb la batuta. 

Carlo Goldoni va escriure al segle XVIII la Trilogia della villeggiatura amb la intenció de riure's dels estiuejants, dels burgesos i nobles venecians que deixaven casa seva a l'estiu per traslladar-se a un altre lloc i llençar, literalment, la casa per la finestra. N'hi havia que s'ho podien permetre. Però n'hi havia d'altres que no. I la companyia Els Pirates ha agafat el clàssic, ha deixat en quatre intèrprets una obra que demana dotze personatges, l'ha despullada de tota escenografia, ha vestit els actors i les actrius de manera força decent i ha reescrit lleument el text per portar la comèdia fins als nostres dies.

El millor és com la companyia assumeix el desafiament que suposa que els intèrprets hagin de fer-se seus dos o tres personatges. Perquè es pot trencar la quarta paret llençant pintura a la platea o, simplement, adreçant-s'hi, dient la veritat, perquè la màgia apareix, però pot ser una màgia barata de teatre de proximitat, igualment meravellosa. Màgia, al cap i a la fi.

L'aparició d'un vell conegut a una casa que arriba per provocar un terrabastall de proporcions diverses és un dels motors recurrents del teatre, des d'Oncle Vània a Göteborg. I Lucy Kirkwood utilitza el mateix esquer a Els fills per fer-nos capbussar en una obra de gran abast ideològic i moral sobre la responsabilitat de les generacions més grans respecte a les que venen darrere. Tot el que planteja és tan vigent que fa feredat i no hi ha res sobrer, en aquesta obra.

Aquí, doncs, tot comença amb l'arribada de la Rose (Emma Vilarasau) a la llar de la Hazel (Mercè Arànega) i en Robin (Jordi Boixaderas). Tots tres són físics, es coneixen de tota la vida, però fa prop de 40 anys que no es veuen. No sabrem el motiu de la visita de la vella amiga fins al final i serà important. El món de la funció és un lloc que acaba de patir un accident nuclear i, per tant, podríem dir que estem davant d'una peça de caire apocalíptic, d'una apocalipsi concreta, fins i tot quotidiana. Però Kirkwood és prou hàbil per presentar-nos tres personatges sèniors (estan jubilats), amb cartes amagades i una relació íntima per sucar-hi pa.

Turisme rural, Allà lluny hi ha una caseta... I ara La presència. És curiós que en pocs mesos s'hagin estrenat a Barcelona tres obres de tema paranormal i que dues d'elles tinguin un rerefons còmic. Totes tres, a més, situades a pagès, en ple hivern i signades per dramaturgs de primer nivell que sembla que hagin competit a veure qui s'ajusta més al gènere, qui té més èxit, com en un torneig de dramatúrgia especial. El guanyador ja el decidirà el públic. Però si em fan triar a mi, crec que la més reeixida és la que va arribar primer a La Villarroel (i ara al Borràs), facturada per Carmen Marfà i Yago Alonso: La presència.

L'obra ens col·loca en una casa d'una vall pirinenca, enmig d'una tempesta de neu, mentre el patriarca de la família s'està morint. Hi tenim els fills, l'Ernest (Pau Roca) i la Sandra (Nausicaa Bonnín), més el marit d'aquesta, en Miki (Marc Rodríguez). Al cap de poc, arriba la Sol (Anna Sahun), metge del CAP de Sort, que va a visitar el moribund. Evidentment, el pare morirà i començaran a passar coses estranyes.

Ànima podia haver-se desenvolupat com tots els musicals d'època, amb prínceps blaus, belles dorments, un biaix de gènere pudent i tot el sucre que vulguin. I, de fet, el musical que ha estrenat el TNC, ambientat als anys 30 del segle passat, als EUA, sembla que ha d'anar per aquí. Perquè tenim la nostra protagonista, la Greta (Paula Malia), que marxa del seu poble per provar sort a Hollywood, i deixar enrere la pobresa i una vida planificada. La salvarà un home caritatiu? No, una història creada el 2024 no pot ser com Cantant sota la pluja.

I això que tenim tot l'univers Disney al davant, el del naixement de l'imperi, el de la creació de Blancaneu, el primer llargmetratge animat i en color de la història. El somni de la Greta és treballar per al gran Walter (Oriol Burés). No ho aconseguirà a la primera, com ja podíem esperar. L'argument, tanmateix, anirà agafant tocs de comèdia d'embolics, més enllà de la història de formació i superació d'una dona que ho té tot en contra. I fins i tot riurem. En aquesta complexitat hi ha el punt a favor d''Ànima'. I una direcció escènica de Gara Roda que sap treure suc a un giratori capaç de transformar l'escena en pocs instants.