Les obres de teatre recomanades de la cartellera de Barcelona

No hi ha cap dramaturg al món amb la saviesa de Wajdi Mouawad, cap que hagi sabut interpretar com ell la tragèdia, més hereu d'Èsquil que de Shakespeare, cap que hagi sabut capbussar-se de manera tan profunda en la zona zero del drama contemporani, és a dir, el Pròxim Orient. I 'Tots ocells' n'és la prova més palpable. Estrenada el 2017, avui ens ressona més que mai.

Tot comença amb un jove jueu, l'Eitan (Guillem Balart), estudiant de genètica, que topa amb una noia d'origen àrab, la Wahida (Míriam Moukhles), antropològa, en una biblioteca de Nova York. Fa dos anys que troba sobre les taules de lectura un llibre de Hassan Muhàmmad al-Wazzan, diplomàtic marroquí convertit a la força al cristianisme, al segle XVI. L'ha vist gairebé cada dia a diferents taules, però mai qui el llegia. Fins a aquell dia, una tarda que canviarà la vida de tots dos i la de tothom que els envolta. Un dia en què acabaran en un local anomenat The End, fatal premonició.

La Paula (Raquel Ferri) està asseguda en una butaca del menjador. Som a primera hora del matí i en una casa al bosc, lluny de la ciutat. L'Isaac (Ernest Villegas) es lleva. Li pregunta com és que no ha anat al llit i ella li diu que no el volia molestar. Està nerviosa perquè ha començat els assajos per al rodatge de la seva primera pel·lícula com a directora. Però té altres motius per manifestar la seva inquietud: ha de despatxar la seva parella del projecte, l'Isaac, que és actor.

Així comença 'Les mans', potser el drama aparentment més senzill que ha escrit Llàtzer Garcia, després de peces tan rodones com 'Al final, les visions', 'La pols' i 'Els nens desagraïts'. Aquí posa cara a cara dos personatges que treballen i viuen junts, en una feina (el cine) on l'ego pot destruir-ho tot. I fan com és del teatre anglosaxó, a voltes em sembla que estem veient un Albee ('Qui té por de Virginia Woolf') o un Pinter ('Traïció'), o una barreja de tots, amb el segell propi d'un autor que, millor que ningú, sap tensar situacions fins al límit i treure tot el suc a la psicologia profunda dels personatges.

“Com va la vida?”. En Pau (Nao Albet) acaba de descobrir la seva cosina Júlia (Anna Alarcón) estirada al costat d'una olivera del seu camp. Ve de córrer, va suat i no l'esperava. Ella fa uns anys que no trepitja el tros, els mateixos que porta sense veure el cosí. Hi ha anat arran d'un atac de lucidesa, un somni. I vol acabar amb tot allò que no li deixa dormir.

La pregunta d'en Pau a na Júlia sembla anodina, però quan han passat coses a la teva família que vols oblidar, no ho és tant. Perquè darrere hi ha una història i el que podria ser un formalisme és, realment, una metxa que, sense saber-ho, saps que pot provocar un incendi. Els dos cosins tenen moltes coses a dir-se. Ella no hi va ser, el dia del funeral del pare d'en Pau, el seu oncle. Ell no es va adonar del que passava en aquella casa quan hi dinaven tots, tres generacions, cada diumenge. Ella és una dona. Ell, un home.

Tothom coneix la història de Rodríguez, aquell músic nord-americà caigut en desgràcia que un documental, 'Searching for Sugar Man', va treure de l'anonimat. Però potser ningú no sap qui va ser Camil Clot, un home que presumptament es va fer un nom en l'underground barceloní del tombant del segle passat i que el dramaturg Marc de la Varga ha decidit recuperar a través d'una obra documental en què ell mateix, transfigurat en l'actor Pau Vinyals, estira els fils de la seva vida.

'Em dic Josep' és el resultat de la investigació i del seu artifici. A Vinyals l'acompanyen Mont Plans i Daniel Higiénico, una actriu superba (no ens cansarem de repetir-ho) i un músic que va conèixer l'ambient del qual ens parla el dramaturg. Tots tres aconsegueixen que una obra que ja per ella mateixa té molt valor, pugi molts graons en l'escala artística.

El jove a qui interpreta Alejandro Bordanove és un bon noi. Té 25 anys, cada matí va a casa de l'avi per ajudar-lo a llevar-se i fer-li l'esmorzar, repara bicicletes al taller d'un amic, escolta la lletania de la mare sobre la necessitat de llaurar-se un futur i aguanta el germà gran. És, fins i tot, massa bon noi.

Bordanove ens lliura el cos. La lletra és de Lluïsa Cunillé. I la posada en escena, de Xavier Albertí. Un trio extraordinari que fan que aquest 'L'ultim dia' vessi excel·lència per tots els cantons, amb l'afegit de l'andante sostenuto de la 'Sonata en si bemoll' de Schubert, un fragment musical que no està col·locat perquè sí, sinó que afegeix context al mateix títol de la peça: va ser l'última composició del músic austríac.

Cada dècada, com a mínim, hauria de tenir la seva versió de 'Tirant lo blanc', almenys per veure on érem i on som. Perquè és impossible sortir del Romea després de la versió del clàssic de Joanot Martorell que ha ordit Joan Arqué sense comparar-la amb la que va muntar Calixto Bieito el 2008. Són dos espectacles radicalment diferents. L'un, un esgraó més per a un director que avança amb pas ferm. L'altre, obra d'un geni. L'un, amb Judit Neddermann a l'escenari i llibret de Màrius Serra. L'altre, amb música de Carles Santos i lletra de Marc Rosich. Dos universos divergents centrats en la mateixa obra.

Per començar, Bieito va col·locar una passarel·la a la platea, comptava amb catorze intèrprets sobre l'escenari i tot tenia un aire operístic. Arqué fa l'obra a la italiana, té vuit actors i actrius i el muntatge té flaire folk. En tots dos casos, s'han pres riscos i s'ha decantat l'obra cap a una banda o cap a l'altra. Bieito posava més èmfasi en el caire sexual de la novel·la mentre que Arqué dubta entre si decantar-se per aquí o buscar més el xoc de civilitzacions, entre cristianisme i Islam. El 'Tirant' de Bieito era una festassa carnal, bèl·lica. El d'Arqué matisa molt bé que vivim un altre temps i que, potser, cal matisar els clàssics.