Boys don't cry

Victòria Szpunberg és una autora inquieta. Creu que cada text ha de néixer amb la responsabilitat d’aportar alguna cosa nova. Obres amb raó de ser, també en una escriptura ambiciosa. A 'Boys don’t cry' l’horitzó de la renovació és tan inabastable com el d’un desert de sal, lloc on les metes perden tota referència i distància. En aquest drama amb trets de comèdia de l’absurd hi ha massa de tot sense que es percebi el seu destí. La idea base és clara: dos homes, amics de joventut, es troben després de molt de temps, quan cadascun d’ells ha consolidat–sense absoluts– l’èxit o el fracàs en les seves respectives vides. Una distància que s’ha alimentat de pors i malentesos. Un retrobament que només havia de ser una simple petició d’ajuda –important revelació final– es transforma en una estranya catarsi de frustracions postergades.

Glòria Balañà mostra amb la seva direcció una absoluta complicitat –com no pot ser d’altra manera– per un text que té la dispersió d’una novel·la de l’argentí César Aira. Un gran escriptor de la realitat amb intermitències de percepció, però amb tendència a perdre’s en el seu laberint. El mateix passa amb 'Boys don’t cry' sense que Balañà introdueixi matisos o prescindeixi de personatges (el veí adolescent) que només apareixen per justificar la línia poètica del text però dramàticament buits. Un projecte correcte des del punt de vista escènic, però insatisfactori des de l’autoria. –J.C.O.