La versió musical de la novel·la de Stephen King ha tingut alguna cosa de maleïda des de l'estrena a Londres el 1988 i el mateix any a Broadway, on no va durar ni vint dies. Al contrari que la pel·lícula de Brian de Palma (1976), considerada una icona del cinema de terror. Amb llibret de Lawrence D. Cohen, guionista de la pel·lícula, música de Michael Gore i lletres de Dean Pitchford, la versió teatral és més sintètica i esquemàtica. Un dels reptes és sense dubte com escenificar la venjança de Carrie White gràcies el seu poder telequinètic. Repte que la direcció de Ferran Guiu supera amb nota sense necessitat de cap efecte especial i utilitzant senzilles convencions teatrals.
Una direcció que fa de l'austeritat (unes cadires i un armari són tota l'escenografia) virtut per explicar aquesta història de bullying 'avant la lettre' gràcies a un excel·lent moviment dels intèrprets, l'entrega i qualitat vocal de l’amplíssim repartiment (el més gran del que es fan i desfan a Barcelona i que milloraria encara si cuidessin la dicció) i una direcció musical a la qual demanaríem que rebaixés el volum dels teclats.
Música: Michael Gore. Lletres: Dean Pitchford. Llibret: Lawrence D.Cohen. Adaptació: Marc Gómez Domènech. Coreografía: Xaro Campo. Direcció Musical: Joan Comaposada. Direcció: Ferran Guiu.
