Dramatúrgia i direcció: Roc Esquius. Intèrprets: Isidre Montserrat i Núria Deulofeu.
La feina és un dels pals de paller de la vida, ja que hi dediquem no menys de la tercera part de cada dia laborable. I sent així no és estrany sentir de tantes persones cansades de la seva feina que desitjarien canviar malgrat el fraudulent dinamisme del mercat de treball. Persones que es pregunten si estan fent allò que volen o com han anat a parar al seu lloc de treball, i que fins i tot si es poden plantejar si la seva ocupació professional no és la nefasta conseqüència d’algun test psicotècnic d’aptituds de quan estudiaven a l’escola.
I això és el que li passa a una bioquímica de renom que deixa la feina per dedicar-se a allò que li agradaria haver fet: ballar claqué. Interessant punt de partida d’un text que planteja una mena de sessió de psicoanàlisi de la dona a mans d’un peculiar orientador sociolaboral concebut en clau de comèdia. L’autor, Roc Esquius, contraposa la idoneïtat per a una feina a la recerca individual d’una activitat emocionalment gratificant, justament el que potser viu o ha viscut ell mateix i tants dels qui es dediquen al món del teatre. L’orientador és, a més, un integrista del significat de les paraules. Un joc inicial que apunta moments d’humor però que en reiterar-se i sense girs originals decau progressivament.
El to distès de la funció no pot amagar el desconeixement de les claus de la comèdia, que en aquest cas s’encalla en una espiral de reiteració de la idea motora amb solucions dramàtiques sense enginy quan no contradictòries. És lloable l’esforç dels dos intèrprets per conduir el verborreic text i evitar que de mica en mica l’atenció decaigui, sense aconseguir, però, que brolli l’humor que de ben segur l’autor va pensar que niava en el seu text.
