El seu govern va abocar tot un país a la crisi però ara que ja ha deixat el càrrec, l’expresident vol adreçar-se directament al seu poble per confessar. Atenció a perles com aquesta: “A mi sempre m’ha importat ben poc la població d’aquest país”.
Dramatúrgia sobre la crisi
Davide Carnivale, dramaturg italià format a Barcelona, va escriure Confessió d'un expresident fa un parell d’anys, dins del marc del PIIGS, el Festival de Dramatúrgia sobre la Crisi. Temps més tard va caure a les mans de Julio Manrique i David Selvas, que a la vegada el van enviar a Xavier Ricart, que la dirigeix, i a Queco Novell, que es posa en la pell del que vol ser el primer president que confessa obertament els seus errors. “A tots dos ens va agradar molt aquesta manera que té Carnivale d’utilitzar el llenguatge, de fer veure que no diu res i deixar-la anar, de sobte”, explica Novell.
Humor sí, però negre
El text es mou entre un humor negre, que farà que més d’un espectador vulgui pujar a l’escenari a trencar la cara al maleït expresident que ha enfonsat el país, i moments de revelació en què el mandatari col·loca un mirall davant d’aquest públic que vol acabar amb ell. I ho fa amb contundència. “Sóc culpable del que el poble m’ha deixat fer?”, dispara el president. O: “La democràcia no és pas la garantia sinó la possibilitat de saber”. “Crec que no ens adonem prou d’això, jo el primer –diu l’actor–. La democràcia és un sistema que habita entre nosaltres i el vivim com l’aire que respirem. El problema és que si no en tenim cura, el sistema se’n va a la merda”.
Creure en el seu impuls de redempció o no empassar-se una sola paraula del discurs és una decisió a les mans del públic. “Que cadascú es faci les seves preguntes”, conclou Novell. Jo em quedo amb aquestes paraules del president: “El problema d’aquest país no és la feina, sinó la manca de temps per pensar”.
