Constel·lacions

Última obra del jove autor britànic Nick Payne i guanyadora del premi Evening Standard 2012, 'Constel·lacions' és finalment un joc formal molt ben travat sobre la relació d’una parella que explora les variables de per on pot anar la relació segons canvien determinades accions, situacions o paraules. Un joc que em recorda els reeixits experiments de Sergi Belbel a 'Tàlem' o 'Carícies'.

El text és àgil, concís i avança malgrat el joc de possibilitats en una direcció concreta que està a més marcada per un fet, una malaltia, que, en aquest cas, resulta invariable. 'Constel·lacions' s’aixopluga sota les teories de la física quàntica i els universos paral·lels, la idea no fa nosa però tampoc no influeix directament en la peça ja que, ¿quantes vegades no ens hem quedat sols al llit a les tantes de la nit pensant: i si li haguès dit? D’altra banda, queda clar que per molts universos que existeixin, nosaltres només podem mirar un tros del sostre d’estrelles.

 Deixem clar que estem dintre d’una proposta que va més enllà de la història romàntica i tracta fins i tot de l’eutanàsia activa. Felicitem Sílvia Ferrando i Dani Arrebola per la sinceritat i emoció que transmet la seva interpretació, així com l’encertada, perquè no era gens fàcil, direcció de Mónica Bofill, que juga amb el moviment i els llums per tot efecte. Però no compartim l’opinió del nostre col·lega de Time Out London, Andrzej Lukowski qui, arran de l’estrena, assegurava que era el millor text del moment. Això no vol dir que no els recomanem una visita al Teatre Akadèmia. –Santi Fondevila.