Cosas que se olvidan fácilmente

La dramatúrgia catalana passa per un bon moment, ho sap tothom i és profecia. Però cal també cantar les virtuts d'un grup de creadors que estan portant el teatre d'objectes fins a quotes d'expressivitat mai vistes a casa nostra. El cas més conegut és el de l'Agrupación Señor Serrano, però n'hi ha més: David Espinosa i el seu teatre amb joguines, Cabo San Roque i els seus recitals musicals amb objectes reciclats o Xavier Bobés, que després d'haver treballat al Temporada Alta amb un mestre del gènere, Jomi Oligor, torna al seu espectacle 'Cosas que se olvidan fácilmente', una petita i delicada fita del gènere, si és que encara podem parlar de fronteres escèniques.

Fins ara els espectacles de Bobés havien transitat entre la patologia diogenica, la manipulació subtil a tocar de la prestidigitació i una estètica onírica molt prop del malson obsessiu. 'El rey de la soledad', 'A taula' i 'Insomni' eren grans propostes que van passar quasi desapercebudes, no per la falta de virtuts com per la por dels programadors envers un teatre que, en realitat, és accessible i a l'abast de quasi tots els públics. Com tants altres, a Bobés no li queda una altra que actuar lluny de casa.

'Cosas que se olvidan fácilmente' és un pas endavant en la trajectòria del creador de la companyia Playground. El distanciament del turmentat manipulador d'obsessions es transforma aquí en la calidesa d'un mestre de cerimònies proper que ens parla en primera persona. Un cop instal·lats ens convida a passejar per un delicat univers d'objectes vells retrobats, una simfonia sensorial que apel·la a la nostra memòria familiar i llunyana, que ens deixa hipnotitzats per la càndida fragilitat de la vida quotidiana.

Només cinc espectadors assisteixen al ritual del record, una proximitat que juga a favor de la proposta i d'un clima que es gaudeix amb els cinc sentits, inclosos el tacte, el gust i l'olfacte. I cal no revelar més detalls per exprés desig del seu creador.