Primer acord de '(I've Had) The Time of My Life' i el Tívoli –ple fins a la bandera– esclata en aplaudiments. El moment que tots esperaven. L'adaptació teatral de 'Dirty Dancing' els ha conduït sense distraccions, com les molles de pa d'en Polzet, fins a l'escena final que justifica tot el muntatge. Salt de l'àngel i el teatre s'ensorra enfervorit. Un públic-fan que podria seguir paraula per paraula el guió de la pel·lícula. La producció els ho posa fàcil. Amb el pilot automàtic posat passen les escenes. Com les versions escèniques de les populars radionovel·les de Sautier Casaseca.
És simptomàtic que la reacció més gran del públic –a l'espera de l'apoteosi de l'últim ball– es produeixi amb el cul del protagonista. Visió fugaç després d'una casta nit de desfloración. Tampoc ajuda la manca de química entre la parella principal. És el que passa quan escassegen les eines actorals per imitar bé les emocions.
La producció, en canvi, té un bon nivell en el cos de ball, uns excel·lents cantants solistes i la sempre magnífica presència de Julia Möller, que amb el paper secundari de Marjorie Housemann eleva ella sola el nivell interpretatiu de la funció.
